[CyBeR PiNk CuLtUrE]

Perpignan chroniques Les ateliers d'échanges transfrontaliers sur la notion de patrimoine

2011-12-19T13:00:00.000-08:00

Fa dos dies vaig tornar de la meva estada exprés a Perpinyà, ciutat dels Pirineus Orientals, antiga ciutat del Regne de Mallorca. El motiu d'anar a la zona del Rosselló-Languedoc era assistir i participar en el Seminari Les ateliers d'échanges transfrontaliers sur la notion de patrimoine organitzat per l'associació PatriMOIne-PatriMÓNis de la Universitat Via-Domitia de Perpinyà, destinada a la posada en comú de les recerques doctorals sobre patrimoni de les universitats de Catalunya, Balears i Perpinyà.

Els dos dies del seminari, duts a terme a la pròpia universitat de Perpinyà i a la seu dels Arxius Comunals, han estat dedicats a presentar en "ateliers" les recerques que es duen a terme vinculades al món del patrimoni. Les intervencions foren prou variades, amb la inclusió d'una part pràctica per al treball en comú. De les Illes, nosaltres realitzarem una intervenció sobre Les problemàtiques entorn de l'estudi de l'escultura gòtica mallorquina a partir d'exemples concrets. Prou interessant fou la introducció a la configuració de la imatge turística de les Balears a partir del cinema per Magdalena Rubí, així com també la presentació de la recerca sobre els jardins històrics de Mallorca per Júlia Roman. Un dels tallers més innovadors fou el dels catalans Esther Solé i Àlex Hinojo sobre el GLAMwiki, la importància de la informació i la cultura lliure a l'abast de tothom en el context dels creative commons i la vikipèdia. Les intervencions dels doctorands de Perpinyà foren també diverses, una d'elles, per part d'Olivier Rimbault, estava centrada en l'obra de l'autor neollatí d'Hercule Florus Alexicachos publicada a Perpinyà en el tombant de l'Edat Mitjana. Finalment, Christine Salles i Audrey Quintane, historiadora de l'art i sociòloga respectivament, van exposar la problemàtica de la posada en valor del patrimoni industrial de la dinamiteria de Paulilles, posant-ho en pràctica a partir d'un interessant taller participatiu de propostes de difusió i gestió cultural i un joc de rol on vam encarnar els principals actors que envolten aquesta tasca.

L'encontre ha estat prou interessat, i no només pel propi seminari, sinó també pel fet de conèixer la ciutat, la història i la gent d'aquells indrets. Amb motiu de la visita guiada a la ciutat realitzada per Chistine Salles, hem pogut conèixer el desenvolupament històric de la configuració de la urbs, així com recórrer els barris històrics i les antigues murades. La visita fou gravada per la televisió francesa France 3, amb entrevistes als assistens i organitzadors. Per la nostra part també visitarem el Castell dels Reis de Mallorca, fanstàstic exemple del gòtic meridional, i també aprofitarem l'ocasió per a la visita de l'exposició de marededéus medievals Roman et Gothique. Vierges a l'Enfant restaurées des Pyrenées Orientals, ubicada a la Chapelle de Notre-Dame des Anges de Perpinyà.

Dins de la visita no podia faltar també el caire gastronòmic: tastarem uns crepes boníssims a una creperie, com també vam gaudir del menjar oferit al restaurant allotjat a la mateixa llotja gòtica de Perpinyà. Finalment esmentar la troballa prou interessant del pub La Divine Comedie, al que anarem en un parell d'ocasions a degustar les cerveses i "culs" (xupitos) com el Cul de Vierge, així com també el concert d'un grup de rock local a un pub irlandès.

No em queda sinó agrair als membres de l'associació la seva acurada atenció. Christine, Audrey i Esther, moltes gràcies!

Vivències íntimes de guerra i pau

2011-11-10T15:05:00.001-08:00

Fa aproximadament una setmana vaig anar per primera vegada al Castell de Sant Carles. Era de vespre, feia vent i plovia. No hi era precisament per veure les armes exposades al museu militar. Hi era per una altra raó: veure i viure l'escena de Teatrítim Guerra i Pau.

Aquesta associació de teatre va aprofitar la infraestructura i l'atmosfera de set de les cel·les del castell per a representar set petites obres de teatre, un teatre molt proper i en petit format, el teatre íntim. A cada sala es podien viure de manera tràgica, còmica o dramàtica les vivències de persones captives dins un ambient lúgubre, representant escenes de dolor, por, angoixa i solitud, marcades per l'ambient de la guerra. L'espectador es converteix en un element actiu, que no només observa, sinó que sent i participa a la representació. El teatre íntim preten precisament això, acostar el teatre al públic, ja que aquest és limitat, només unes 10 persones són les que viuen l'acte, dretes, dins el mateix escenari, a uns centímetres dels actors.

Jo vaig escollir dues obres, Toulouse, drama romàntic escrit i dirigit per Pere Fullana, que relata el tomb de les vides de Cèlia i Bernat quan es citen al Castell un dia de novembre. I Weltanshauun II, comèdia tràgica protagonitzada per dos exterminadors d'un camp de concentració Nazi que, a causa dels seus propis problemes sentimentals, no poden exercir tan bé com voldrien la seva feina.

He d'agrair haver pogut gaudir de l'experiència, que va ser molt intensa, a la meva amiga Carme, actriu i directora de teatre, ja que gràcies a ella vaig a teatre de tant en quant, cosa que hauria de fer més sovint.

Escena de WELTANSHAUUNG II (sala 7)

Resplendor Gòtic

2011-11-07T15:29:00.000-08:00

Fa uns dies es va inaugurar el retaule gòtic de la Seu amb una nova cara, després de la seva restauració per part del Taller de Restauració del Bisbat de Mallorca. L'acte es va dur a terme en la nau de la pròpia catedral, habilitada per a l'esdeveniment amb unes bastides per a poder veure de prop els detalls de la talla gòtica. La presentació fou a càrrec de Mercè Gambús, doctora en Història de l'Art i Antònia Reig, directora del taller de restauració.

Aquesta obra, situada en el mur lateral de la Seu, en la cara interna del Portal del Mirador, feia molts anys que necessitava d'aquesta tasca de restauració, ja que es trobava malmesa per l'abandonament i el seu mal estat de conservació. La cura ha estat finançada pel Capítol de la Seu i ha propiciat un nou resplendor per a una joia del gòtic mallorquí. A partir de la intensa tasca del taller, seguint sempre el criteri de la mínima intervenció, s'ha realitzat una neteja acurada de tota la peça, eliminant les capes de brutícia i cera, s'ha consolidat la peça evitant la degradació produïda per l'atac del corc i finalment s'ha realitzat reintegració cromàtica d'aquelles zones més afectades. Tot aquest complex procés ha estat documentat a partir de d'una campanya fotogràfica i audiovisual.

Es tracta d'un retaule de tipologia de caixa translúcida, amb dues façanes originalment ensamblades, que avui pengen una sobre l'altra en el mur. Els seus set arcs centrals allotjaven set imatges, centrades per la figura de tipologia sagrari gòtica de Nostra Dona de la Seu, avui ubicada a la Capella de la Trinitat, que anava flanquejada per sis altres figures de sants. La seva iconografia, per tant, gira entorn de l'advocació a la Mare de Déu, ja que la predel·la incorpora les representacions dels goigs de la Verge. El programa es complementa amb una sèrie d'àngels músics ubicats en els dos pisos de l'estructura.

El retaule, avui despullat d'aquestes peces d'imatgeria, ha patit múltiples mutilacions i modificacions al llarg dels seus quasi 600 anys d'història. La seva ubicació original, a l'època medieval, fou l'altar major o capella reial de la Seu, on potser va conviure amb un retaule d'argent documentat al segle XIV però no conservat. A l'època moderna l'obra va sofrir el seu desmembrament, ja que arran de la col·locació del nou retaule major barroc de Giuseppe Dardanone, fou xapat en dues meitats i ubicat rere el nou retaule. Finalment, la seva darrera modificació va ocórrer a principis del segle XX, durant la intervenció de Gaudí a la Catedral, quan fou ubicat en el seu emplaçament actual i les imatges exemptes es recol·locaren a la Capella Reial i Capella de la Trinitat.

La datació del retaule ha estat fruit de controvèrsies en el camp de la Història de l'Art. Emili Sagristà el va datar a mitjans del segle XIV, quan es realitza la segona consagració de l'altar major, basant-se en fonts documentals que esmenten adornaments i corones per a la Mare de Déu. Posteriorment els treballs de G. Llompart, J. M. Palou i M. R. Manote, atribueixen l'obra a la mà de l'escultor Pere Morey i el daten entorn el 1380. Aquestes tesis han estat rebatudes per les recents investigacions de A. Pons i F. Molina que, a partir d'una important troballa documental sobre les despeses per a la construcció del retaule, l'han permès datar entorn del 1420.

Curtmetratges i estètica

2011-10-08T16:19:00.000-07:00

Avui per casualitat he tengut la sort de veure uns curtmetratges molt interessants al programa Sala 33 de Canal 33. Entre tots els emesos, de directors espanyols, els que més m'han cridat l'atenció per la seva estètica han estat els de Jaume Balagueró i Nacho Cerdà, que són una mostra dels treballs d'aquests dos directors durant els anys 90 dins del món del cinema de terror.

De Jaume Balagueró, director de cinema de terror famós per la pel·lícula REC, s'ha emès Alicia i Días sin luz, que són una mostra de les seves primeres obres, d'estètica molt "witkiniana", obscura i sinistre, estèticament fantàstics!

L'altre que m'ha agradat ha estat el de Nacho Cerdà, Genesis, un curtmetratge de 35 minuts amb una producció de molt bona qualitat i una història prou original. Forma part de la "Trilogía de la Muerte" juntament amb Awakening i Aftermath.

- Alicia. Jaume Balagueró (1994)

- Días sin luz. Jaume Balagueró (1995)

- Genesis. Nacho Cerdà (1998)

Aquí us en deixo una mostra:

Guerra i Pau - la humanitat retractada

2011-09-17T14:48:00.000-07:00

Fa unes setmanes que he acabat de llegir un dels llibres que tenia pendents, Guerra i Pau de León Tolstoi, i he de dir que ha estat el llibre que he trigat més temps a llegir, bàsicament perquè també ha estat el més llarg que he llegit (unes 1700 pàgines de butxaca). Per tant, l'obra clau de Tolstoi no es pot llegir d'una asseguda, jo l'he deixada "resposar" algunes temporades (bàsicament per manca de temps). Un cop acabada he de dir que Tolstoi, un dels clàssics de la literatura russa, m'ha servit per a descobrir la literatura contemporània russa. Sempre em passa el mateix, gràcies a un autor em començo a interessar per la literatura de la zona, ja em va passar amb Murakami pel que fa a la literatura japonesa.

Del llibre, Guerra i Pau, què dir! Només sabent que Tolstoi va destinar 6 anys a escriurer-la ja ens feiem una idea de la magnanimitat de l'obra. L'argument gira entorn de quatre families de l'alta societat russa de principis del segle XIX, els Bezukhov, els Bolkonsky, la familia Rostov i els Kuraguin. I, com el seu títol indica, està ambientada en una època en que es suecceeixen episodis de guerra i de pau, centrada en la campanya napoleònica a Rússia, sempre des del punt de vista del propis russos. Tolstoi, com a mestre de la narrativa contemporània, retracta la societat russa, però no tan sols les grans festes, encontres socials i batalles, sinó que també es capfica en els principals personatges, fent-nos sentir part d'ells, de les seves inquietuds i pors. Pierre, Natasha, Andrei o Nikolai entren a formar part del nostre imaginari des que començam la novel·la i crec que puc dir que no ens abadonaran mai.

Però tal vegada l'aspecte més interessant que es pot extreure del llibre és la idea i la filosofia del propi autor que es va desgranant poc a poc a l'obra. Tolstoi deixa ben clara la seva postura davant la guerra, le batalles i la mort, considerant que la lluita encarnissada i les matances massives tant de russos com francesos foren una bestiesa, propiciada per les inquietuds egoistes de Napoleó. En els darrers capítols i sobre tot en els dos epílegs Tolstoi recull a mode d'assaig la seva visió de la Història com a disciplina (pensem que precisament en aquesta època és quan va néixer la Història com a ciència). Es critica la visió tradicional de la història que estudia i analitza tots els fets de la humanitat basant-se en les figures de reis i generals, es defensa un enfocament basat en l'anàlisi del poble i la societat, la força que mou la història. Podem dir que a Tolstoi ja s'entreveuen idees relacionades amb en el socialisme, l'anarquisme i que també seran recollides en la tendència de la microhistòria.

És un llibre destinat a persones interessades en la història, la societat i, en general, el devenir de la humanitat, però sobretot als amants de la literatura clàssica contemporània. Si no heu llegit Tolstoi vos el recomano, és un dels grans. El temps invertit va la pena i ara ja puc dir: he llegit Guerra i Pau!

Quan vaig ser de viatge vaig llegir un dels llibres tardans de Tolstoi, Hadjí Murat, una obreta curta, a mode de conte i que en altra ocasió comentaré. Ara per ara, ja tenc pendents de llegir altres llibres de l'autor (Ana Karenina, Sebastopol, Los Cosasacos i Resurección) que he anat comprant, com també m'interesssa conèixer altres autors russos com Chejov o Dovtoiesky.

FROM ASIA TO THE FUTURE WORLD OF ART

2011-09-01T05:28:00.000-07:00

Des de que vaig tornar de viatge tenc ganes de publicar aquest post, i és que vam ser privilegiats per poder gaudir de l'exposició temporal FUTURE PASS. FROM ASIA TO THE FUTURE WORLD OF ART dins del marc de la 54 edició de la Bienal de Venècia. Aquesta exposició, ubicada en dos antics casals venecians de dos dels barris més macos de la ciutat, el Dorsoduro i el Cannaregio, es centra en l'exposició de les obres més contemporànies de l'art oriental. És organitzada per la Fondazione Claudio Buziol, amb el suport dels conservadors Victoria Lu, Renzo di Renzo i Felix Schober.

Escultura, pintura, fotografia, collage, video-art, instal·lacions, la mostra era molt variada, amb la participació de més de 100 artistes orientals organitzants entorn de 5 temàtiques principals conformades per binòmins-antònims: East/West, Past/Future, Ying/Yang, Universe/Self, Virtual/Real.

El que més me va agradar, deixant de banda el meu gust pel manga que influencia moltes d'aquestes obres, va ser la mordacitat, acidesa, crítica directa i perquè no, la manera directa, senzilla, violenta i agosarada d'expressar-se d'aquests artistes. Hi havia obres que sorprenien, altres feien riure, d'altres pensar, en definitiva, eren comunicatives i tenien gran força conceptual, una de les bases de l'art contemporani.

Si algú per casualitat ha de visitar Venècia, que no deixi de visitar aquesta exposició, que a més és gratuïta. Per a la resta, vos deixo la web Future Pass.

El Jesucrist humà de Saramago

2011-08-23T07:46:00.000-07:00

Feia temps que tenia pendent llegir el llibre El Evangelio según Jesucristo de José Saramago, però no sabia que el llegiria enguany. Tot va ser quan, estant de viatge per Itàlia, vaig acabar el llibre que duia (Hadjí Murat de León Tolstoi) i encara quedaven bastants dies de viatge, trens i avió, per tant, necessitava algun llibre urgentment! A Ravenna vaig trobar llibres en castellà a una llibreria, i entre aquests hi havia el de Sampedro, edició de butxaca, així que el llibre pendent es va convertir en el meu llibre de lectura. L'he devorat en 10 dies, convertint-se en un altre dels llibres d'estiu (juntament amb L'amant perillosa de H. Murakami, Hadjí Murat de L. Tolstoi) i encara me'n queden molts de pendents: ara estic acabant Guerra y Paz de L. Tolstoi.

Mai havia llegit res de José Saramago i ja en tenia ganes. Aquest consagrat escriptor portugués, que va ser premi Nobel el 1998, ha estat tota una capsa de sorpreses. La seva narrativa enganxa, o al manco a mi m'ha passat això amb aquesta obra, que malgrat conèixer l'argument i el seu desellaç, no podia deixar de llegir capítol rere capítol.

La novel·la começa amb la descripció acurada de la iconografia que representa el gravat de Durero sobre la Crucifixió. A partir d'aquí comença la història, que es centra en la vida quotidiana del pobre matrimoni de Nazaret, Josep i Maria, les seves vides, lluny de ser exemplars, presenten els problemes propis de la vida marital en una societat eminentment masclista, on la dona (en aquest cas Maria) viu per a servir a l'home i parir els seus fills. Amb aquest inici l'obra ja em va captivar. Els pensaments i les pors de Josep i Maria s'expressen de forma poc convencional, sense entrebancs. La història comença a capgirar-se quan Maria concep al seu primogènit, Jesús, envoltat de les misterioses aparicions d'un àngel en forma de captaire que visita Maria durant el seu embaràs i després de donar a llum. A partir d'aquí la història es torna en drama, culpes i arrepentiments de Josep a causa de la matança dels nins innocents de Betlem, que el durà a tenir un somni esgarrifant cada vespre, que serà heretat pel seu fill després de la mort del pare. Jesús creix, abandona la llar i viu com pastor i pescador, coneix a Maria de Magdala i als que seran els seus deixebles, que l'acompanyen durant el seu itinerari marcat per les seves troballes amb Déu.

Amb aquest llibre Saramago aconsegueix una cosa que amb més de 2000 anys d'història no s'havia aconseguit: humanitzar i apropar-nos la figura de Jesucrist des d'una òptica poc convencional.

Maschera

2011-08-18T16:46:00.000-07:00

Per amagar, per protegir i fins i tot per embellir o jugar, les màsqueres són una de les peces estètiques més famoses de la ciutat de Venècia. El seu ús en els famosos carnavals es remunten al segle XI, encara que el seu apogeu esdevingué en el segle XVIII, quan la noblesa veneciana i també els viatgers es vestien de forma especial i emprava màscara per a celebrar el Carnaval, festa que els ajudava a mesclar-se entre el poble, riure, seduir, tot estava permès quan el rostre es trobava baix aquesta segona pell ornamental. Avui en dia, si visitam Venècia, podrem trobar tendes i tallers de màsqueres per tot arreu, algunes de més típiques, altres de més especials, artesanes, amb ornaments i dibuixos insòlits, fins i tot amb forma d'animal. Aquí en teniu una mostra.

Schön!

2011-08-01T09:28:00.000-07:00

És el títol d'una revista que he descobert avui, m'he quedat fascinada amb les imatges i no he pogut deixar de mirar-ne devers 5 números! L'he descoberta gràcies a un reportatge de Rossy de Palma vestida per Bibian Blue que apareixia al seu facebook. La revista és bimensual i és editada per Nineteen74, i porta per nom "Shön" que en alemany és bonic, maco. M'he quedat fascinada per les fotografies, impressionants, centrades en reportatges, bàsicament de moda, molt poc convencionals, alguns ratllen l'erotisme i l'obscurantisme, i on també solen apareixer figures del món internacional en uns posats agressius i molt atrevits. En definitiva, una revista que mostra la riquesa de l'art de la fotografia i la moda en la seva vessant més agossarada.

De mostra deixo unes imatges, però no deixeu de gaudir-la a Schön! Magazine

Haruki Murakami i l'amor perdut

2011-07-15T10:51:00.000-07:00

Per fi he acabat la primera lectura d'estiu! Ni més ni manco que un llibre de Haruki Murakami "L'amant perillosa. A l'oest del sol, al sud de la frontera", que me vaig comprar el dia del llibre de l'any passat. Així que aprofito per dedicar un post a un dels escriptors que més m'han sorprès darrerament, ja que des de que vaig descobrir Murakami, l'estiu del 2009, ja he llegit 4 novel·les seves, i això que no sol tenir massa temps per llegir. Aquest ha estat el primer autor de literatura japonesa que he llegit, gràcies a la recomanació d'una amiga i he de reconeixer que la primera novel·la que vaig llegir "Tòquio Blues (Norwegian Wood)" ha passat a ser una de les meves novel·les preferides. Després de llegir Murakami me vaig interessar per la literatura contemporània japonesa i vaig llegir una novel·la de Yukio Mishima, que ja vaig comentar fa temps. Així i tot, encara me falta endinsar-me un poc més en aquest interessant món literari.

Haruki Murakami és un dels autors més famosos de la literartura contemporània japonesa, conegut arreu del món per obres com "Toquio Blues", "Kafka a la platja" o la més recent "1Q84". Les seves obres són en part biogràfiques, a tall d'exemple el món de la música sempre hi és present, i la seva primera feina va ser a una tenda de discos, mentre es llicenciava en Literatura a la Universitat de Waseda. Les obres de Murakami tenen un tema central: l'amor, però aquest és un amor perseguit i perdut, mostrant així la part més dura d'aquest tema universal. Murakami ens obre el cor dels seus personatges, amb personalitats complexes, que es troben perduts, plens de por i desencant, arribant fins i tot a traspassar la frontera entre la realitat i la ficció. No es pot dir que siguin llibres feliços, però la seva manera d'escriure i dibuixar la psicologia dels personatges fa que ens entri a dins i ens capbucem en l'obra devorant-la en uns dies.

Com he esmentat, m'he llegit quatre novel·les de Murakami: "Tòquio Blues (Norwegian Wood)" (per a mi la millor de l'autor), "After Dark", "El meu amor Sputknik" i "L'amant perillosa. A l'oest del sol, al sud de la frontera" (fa uns pocs dies). I encara me'n queden moltes per llegir, com "El despietat país de les meravelles i la fi del món" o el recull de contes "El salze cec i la dona adormida".El primer que vaig comprar va ser en català, edició de LaButxaca, i no sé perquè però me vaig avesar a llegir Murakami en català.

Si no heu llegit Murakami i vos fa ganes descobrir un autor capdal de la literatura japonesa i mundial, vos recomano que llegiu "Tòquio Blues (Norwegian Wood)", que també ha estat duta al cinema (encara que no puc parlar de la pel·lícula perquè no l'he vista).

Recuperant els llibres oblidats...

2011-07-10T15:12:00.000-07:00

En temps d'estiu tots solem gaudir d'una bona lectura tranquil·lament a la fresca, a la platja o on sigui. És el moment de recuperar aquells llibres oblidats en l'hivern (quasi sempre per manca de temps) o d'encetar noves novel·les i subjugar-nos en el fantàstic món de la lectura. Jo aquest estiu vull recuperar i finiquitar dos llibres que tenc a mitges, i també, si hi ha temps, llegir-ne algun de nou (d'aquells de la pila dels llibres que vull llegir i mai tenc temps).

Per tant, aquest post preten ser una posada sobre la taula d'aquelles lectures d'estiu que m'esperen. La primera de totes és Guerra y Paz de L. Tolstoi, un llibre que m'agrada, però que vaig llegint per temporades, bàsicament perquè és molt llarg (crec que el més llarg que he llegit mai). Ara ja vaig pel segon volum i pretenc acabar-lo prest. No vull parlar massa de l'obra, ja que això ja serà el tema d'una entrada (quan l'acabi).

El segon que vull acabar és Història de la meva vida de George Sand, un llibre que me va regalar ma mare i que el vaig començar tot d'una, me va fer ganes, per l'edició i pel tema. La veritat és que d'aquesta autora no he llegit res i ja era ben hora, el vaig començar i em vaig capbussar en ell, però per manca de temps (de nou) el vaig deixar aparcat. Tenc ganes de descobrir les aventures i desventures d'aquesta dona que és tot un mite històric. Ja parlaré més d'ell quan l'acabi.

I finalment, fa uns dies vaig començar una novel·leta, L'amant perillosa. Al sud de la frontera, a l'oest del sol de Haruki Murakami, un dels autors que més m'ha enganxat darrerament. Aquest novel·lista japonès ens introdueix en el seu món intimista, molt personal, ple de pors, inquietuds i inseguretat, la seva forma d'escriure és màgica, i les seves novel·les es devoren. Ja contaré un poc més d'aquesta obra quan l'hagi acabat.

Quan aquests siguin finiquitats, tenc una llarga llista de llibres per llegir, dels que en citaré un parell:

Doktor Faustus de Thomas Mann

Valentia de Gabriel Castelló

Caín de José Saramago

El museu de la innocència de Orhan Pamuk

Ana Karenina de Leon Tolstoi

Despietat país de les meravelles i la fi del món de Haruki Murakami

Tres vidas de santos d'Eduardo Mendoza

Las aventuras del tocador de señoras d'Eduardo Mendoza

El asno de oro de Apuleyo

Salambó de Flaubert

El Castillo de F. Kafka

El péndulo de Foucault d'Umberto Eco

... i moltes més!

I vosaltres, quins llibres recuperareu o començareu aquest estiu?

Descobriments musicals [EMB - Electro - Industrial]

2011-07-08T10:01:00.000-07:00

Després d'un temps d'inactivitat blocaire en el camp musical és hora d'incorporar-se amb les novetats que he descobert els darrers mesos. Però alerta, que novetats no vol dir que sigui nou en el món discogràfic, sinó que simplement han estat descobriments per a mi.... no sempre estic "a la última" en el món musical de l'EBM o l'electro-industrial, bàsicament per manca de temps. Les novetats les sol descobrir a través de diversos canals com els grups del facebook EMB Addiction o Byohazard Generation (Cybergoth), com també el portal rus de syth Synthema, que permet descàrregues directes dels discs.

Com aquesta música no la puc escoltar enlloc, necessit compartir-ho, és un recull dels meus "hits" del moment, una petita selecció d'aquelles cançons que em fan sentir viva i em dónen força i ganes de ballar! cada vegada que escolt em capfiquen en la fantàstica "darkszene" de Berlin, o en les carpes-hangar del Wave Gotik Treffen o el M'era Luna Festival.. algun dia hi tornarem!

Una cançó que em va captivar: SOMAN i LAHANNYA

Una dels més canyers NOISUF-X

Fantàstica "Killing Fields" dels FGF820 remesclada per MEMMMAKER

Nou descobriment: EISENFUNK

Obra mestra dels ALIEN VAMPIRES que no puc aturar d'escoltar

Dos dels grans: ESEXXX feat. ASSEMBLAGE 23

Els SOLITARY EXPERIMENTS tan especials com sempre amb "Rise and Fall"

Brutal els NACHTMAHR remesclats per STRAFTANZ

Nou descobriment: DISTORTED MEMORY

Nou descobriment: MENSCHDEFEKT

Nou recopilatori: FXXK THE MAINSTREAM VOL. 1

Un clàssic amb nova remescla de X-FUSION

Un dels meus favorits: SITD

Els clàssics AND ONE segueixen animant la pista

I per acabar, els meus nous ídols del futurepop: ASHBURY HEIGHTS

Hokusai

2011-07-07T00:53:00.000-07:00

Des de que vaig llegir Yukio Mishima, les obres de Hokusai me tenen captivada (una similar sortia a la portada de la novel·la "El rumor del oleaje"). Aquest és un dibuix japonés força conegut en el món de l'art i el disseny, encara que no sempre es té en compte el seu autor, Katsushika Hokusai (1760-1849), pintor i gravador japonès que va pertanyer a l'escola del Ukiyo-e de l'època Edo, conegut com un dels millors exemples de la tendència de "les pintures del món flotant" que eclosionà en les estampes japoneses del moment. La seva trascendència no només és important en l'art oriental, sinó també en l'occidental, ja que a mitjans del segle XIX els seus gravats, així com els d'altres artistes japonesos, arribaren a París on foren contemplats i serviren d'inspiració a importants artistes del moment com Vicent Van Goght, Claude Monet, Edagar Degas o Henri Toulouse-Lautrec.

Tornant a l'obra en qüestió, s'anomena "la gran ona de Kanagawa", primera obra de la famosa sèrie "Trenta sis vistes de la muntanya Fugi", on es representa una tempesta en alta mar en el moment que la cresta de l'ona està a punt de rompre sobre una barca d'uns mariners, al fons es veu la muntanya Fugi. Però Hokusai, a més de dibuixar paisatges marins i el Fugi, temes clàssics de l'art japonès, també dedicà algunes obres a plantes i flors, dibuixades amb els màxims detalls, obres totalment naturalistes, de les que destaca una dedicada als iris. Una altra faceta que va abastar Hokusai va ser el dibuix eròtic japonès, de totes les seves obres destacaria una titulada "El somni de la dona del pescador" on representa un somni eròtic d'una dona amb un cefalòpode, tema que pareix tenir trascendència dins del món oriental, segons aquest article:"El sueño húmedo de la mujer del pescador"

Finalment, l'art de Hokusai va ser eclipsat per un altre dibuixant famós, Utagawa Hiroshige, però aquesta ja és una altra història.

La dona diluïda

2011-07-01T00:22:00.000-07:00

Després d'un temps d'inactivitat reemprenc el bloc, avui vull compartir el descobriment de l'obra de la il·lustradora de Barcelona Judit García-Tavalera, que ha treballat per importants marques com Nina Ricci, Marie Claire, Ragazza, Harper’s Bazaar, Papier Doll, Qlix Mag, Elle girl Japan, Rolling Stone, Bloomingdale, entre d'altres. Les seves il·lustracions giren entorn el món de la moda i la figura femenina, la qual apareix diluïda i marcada per la taca, amb un posat melancòlic i un toc d'època. Estilitzada, la figura apareix en un ambient obscur o bé animada per colors vius.

Judit García-Tavalvera web

Judit García-Talavera blog

Vos deix unes mostres de la seva feina, són genials!

Igorrr: la experiencia bizarra

2011-05-20T15:57:00.000-07:00

Gran descubrimiento musical gracias a Amondesign! Hacía tiempo que un grupo no me sorprendía de esta manera, creo que desde Vitalic. Es una música que al escucharla no te quedas indiferente, es la música o la no-música, lleva al límite lo imposible, vamos que o la amas o la odias... yo opté por lo primero!

Igorrr es un proyecto musical del francés Gautier Serre, compositor de música electrónica biazarra que entremezcla todos los estilos posibles (breakbeat, música clasica, death metal, grindcore), incluso incluyendo sonidos animales, convirtiendo sus creaciones en auténticas obras de arte. El proyecto se inició el el año 2004 con una demo, a la que han seguido tres discos: Poisson Soluble (2006), Moisissure (2008) y Nostril (2010).

El mismo Gautier Serre lleva a cabo otro proyecto musical de death-grindcore electrónico y experimental conocido como Whourkr.

Os dejo un video, Liquid Requiem, de los mejores que visto últimamente.

Y aquí una de esas canciones con tan curiosas mezclas.

Cowboy Beebop

2011-05-20T02:33:00.000-07:00

Una altra sèrie d'anime que he acabat de veure aquests dies és Cowboy Bebop, dirigida per Shinichiro Watanabe i realitzada pels estudis Sunrise, que compta amb 26 capítols i fou començada a emitiar al Japó el 1998.

La sèrie està ambientada en un futur espacial, entor l'any 2071, i es centra en les aventures i desventures d'un grup de "caça-recompenses", l'Spike i el Jet, que a bord de la nau Bebop tresquen l'univers a la recerca dels fugitius més cercats per tal de guanyar uns calers. A través de les seves aventures coneixen a la Fay Valentine, una autèntica dona fatal amnèsica que desperta 70 anys després de ser criogenitzada, i l'Ed, una nina andrògina que viu sense rumb i és una autèntica hacker. Aquests dos personatges, juntament al ca Eins (un ca de laboratori alliberat) prest es guanyaran l'afecte dels protagonistes i es sumaran a la tripulació. Tots junts continuen vivint les seves aventures, fugint de les sombres de passat i a la recerca d'un futur millor.

És una sèrie entretenida, amena i divertida (el capítol de la "Samba dels Bolets" és brutal!) que té un trasfons en el que es reflexiona sobre els valors de l'amistat i l'amor. El que em sembla més interessant és la idea del passat incert i obscur dels personatges, que només es dóna a conèixer amb unes poques pinzellades, deixant-se alguns temes oberts. Així, s'evoca la idea de viure el present i valorar el que està al nostre voltant, sense anclar-nos en els fantasmes del passat.

Fins a la pròxima cowboys de l'espai!

GHOST IN THE SHELL S.A.C.

2011-05-02T05:58:00.000-07:00

Fa uns dies que vaig acabar de veure la sèrie d'anime Ghost in the Shell S.A.C 2nd GIG, que tenia pendent després d'haver vist la primera temporada i els dos llargs d'anime dirigits per Mamoru Oshii Ghost in the Shell i Ghost in the Shell 2: Innocence (fantàstics, per cert), tot basat en el manga homònim creat per Masamune Shirow.

La sèrie, de dues temporades, està ambientada en un cyberpunk Japó futurista, cap a l'any 2030. L'acció es centra en els "treballs" encomanats a la Secció 9 de les forces de seguretat pública del govern japonès, dirigida per Aramaki, que centralitza el seus manaments en la "Major" (Motoko Kusanagi) i els seus companys Togusa, Batou, Saito, Ishikawa, Bouma i Pazu, sense deixar de banda l'ajuda primordial dels Tachikomas (una espècie de mascotes ajudants robotitzades, però amb independència emotiva i cerebral).

El que més m'ha cridat l'atenció de l'anime, a part de l'atraient estètica futurista, és el propi lema i centre filosòfic de la mateixa, el complex d'autosuficiència, que es defineix com a teoria psicològica paranoide per la qual una persona s'allunya dels paràmetres socials comuns produint una confrontació entre la percepció de sí mateix com a "individu" i la resta de la societat, cosa que du a viure en una espècie de realitat paral·lela. Per tal de reforçar la seva individualitat, la persona, que es retira de la societat, no pot desenvolupar una individualitat completa. Frustrat, adquireix un propòsit salvador que el condueix a veure's a sí mateix com a un heroi solitari en favor de víctimes d'un poder ocult. En la seva soledat paraonica rebutja qualsevol ajuda. Es parla d'aquest complex d'autosuficiència como a un virus que s'esté a través de les consciències dels individus en una societat davant d'un acte "heroic" com és el cas de "l'home que riu" en el cas de la primera temporada, o Hideo Kuze en la segona temporada. Per a l'elaboració d'aquesta teoria es pren el concepte de "meme", com a gen de pensament que es transmet entre individus d'una societat.

Hanna Schigulla

2011-04-29T12:45:00.000-07:00

Fantàstica musa de Rainer Werner Fassbinder. Em va captivar des de la primera vegada que la vaig veure a Der Händler der vier Jahreszeiten (El mercader de las cuatro estaciones, 1972).

M'agrada la descripció que en fa Maria Vela Zanetti:

"Su nombre se desliza y se anuda como una boa constrictor, envolvente, repleto, lento. Cuando canta, Hanna arrastra los finales con pegajoso despecho, así que cualquiera pensaría que lleva una faca en el liguero para vengarse. Pero no, no es mujer de tópicos; la herida te la hace entornando sus ojos portuarios. Se trata de una guapa muy fea ¡no van a ser todas feas con encanto!, proque dónde empieza su fuerza acaban sus rasgos. Un óvalo tan limpio como una despensa de posguerra; el pecho ahuecado y zumbón, la pierna poderosa, los pies enormes, tanto que "cada zapato podía ser tumba de un filisteo", como dice Quevedo en Vida del buscón; naricilla arremangada aunque seria (...)"

LEONE: Déu de l'Spaghetti Western

2011-04-25T10:45:00.000-07:00

Fa un temps me vaig introduir en aquest món (desconegut fins aleshores per jo) de l'Spaghetti Western. De fet, mai m'havia fixat massa en aquest tipus de cinema, ni en el Western nordamericà, però per insistència aliena vaig acabar veient i "enganxant-me" malaltissament a les pel·lícules de Sergio Leone.

Sergio Leone, director de cinema italià, és bàsicament conegut com un dels millors directors de l'anomenat "Spaghetti Western" (o Western a la europea). Les pel·lícules que el llençaren a la fama (i també al posteriorment arxiconegut Clint Eastwood) fou el conjunt conegut com "La trilogia del dòlar", formada per tres films: Por un puñado de dólares (1964), La muerte tenía un precio (1965) i El bueno, el feo y el malo (1966). En elles, el protagonista, encarnat per un jove Clint Eastwood, cerca una forma d'enriquir-se en el violent ambient dels pobles de l'Oest nordamericà, imbuint-se en aventures de les que sempre surt airós. Posteriorment Leone rodà Hasta que llegó su hora (1968) que suposa l'obra cabdal del director en el camp de l'Spaghetti Western, amb una fantàstica Claudia Cardinale com a protagonista.

El que m'agrada de les pel·lícules de Leone, de banda de la fantàstica banda sonora de Morricone que bé es mereix un post específic, és la modernitat, realisme i cruesa que desprenen els seus films, amb uns personatges que ens entren, a la vegada que l'acció i les aventures dels protagonistes ens capfiquen en el món de l'Oest, en el qual els valors són els mateixos que en totes les històries: l'honor, la supervivència, l'amor i la difícil línia que separa els bons dels dolents.

Fa poc vaig trobar aquest llibre a una fira i la veritat és que està bé per conèixer un poc més d'aquest món de l'Spaghetti Western: Rafael de España, Breve historia del Western mediterráneo, la recreación europea de un mito americano, Glénant, Barcelona, 2002.

ANDREI TARKOVSKY, EL ESCULTOR DEL TIEMPO

2011-04-19T03:49:00.000-07:00

La obra del cineasta ruso Andrei Tarkovsky (1932-1986) se limita a sólo dos cortometrajes, un mediometraje, un documental y siete largometrajes. Una obra breve pero intensa, y que le ha valido el reconocimiento de ser considerado uno de los más grandes directores de cine de todos los tiempos.

Los dos cortometrajes, Asesinos (1958) y Hoy no habrá salida (1959), los codirigió junto a su colega Alexander Gordon durante su etapa de alumno en la VGIK, la escuela de cine rusa donde Tarkovsky cursó sus estudios. Por su parte, el mediometraje El violín y la apisonadora (1960) fue el trabajo que realizó para su graduación.

Al año siguiente le llegaría su gran oportunidad. Mosfilm, uno de los estudios cinematográficos rusos, cancela el rodaje de Iván, una adaptación del relato de Vladimir Bogomolov que empezó a dirigir Eduard Abalov. De todas formas los miembros de Mosfilm siguen interesados en que el proyecto continúe, pero con otro director. Tarkovsky es propuesto para llevar a cabo esta tarea. La infancia de Iván (1961), que es así como se llama el film, consagra a Tarkovsky en el ámbito internacional, ya que recibe, entre otros premios, el León de Oro del Festival de Venecia de 1962 –ex aequo con Valerio Zurlini-.

Después vendría Andrei Rublev (1966), un film sobre el pintor de iconos ruso. Con él llegarían los problemas de Tarkovsky con el Goskino, el Comité Estatal de Cinematografía. Dicho comité se encargaba de inspeccionar la idoneidad ideológica de todas las películas que se realizaban en la URSS, y los conflictos con Andrei Tarkovsky fueron constantes, hasta tal punto que llevaron al director a tomar la decisión de exiliarse, ya que consideró que sólo así podría desarrollar su obra libremente, sin la presión y sin las restricciones constantes del Goskino.

Pero antes de dejar su país natal, aún filmaría Solaris (1972), El espejo (1974) y Stalker (1979).

Después de Stalker, la situación con el Goskino empieza a hacerse insoportable para Tarkovsky, así que decide marcharse a Italia para realizar el que sería su sexto largometraje, Nostalghia (1983). El documental Tiempo de viaje (1983), también filmado en Italia y codirigido con Tonino Guerra, recoge algunos detalles sobre la preproducción de Nostalghia.

Sacrificio (1986), rodada en Suecia, será su último film. Tarkovsky era consciente de este hecho, ya que durante el rodaje le fue diagnosticado un cáncer. Andrei Tarkovsky moría en París ese mismo año, justo después de haber terminado el montaje de Sacrificio.

Ya para terminar, me gustaría apuntar que no pretendo centrarme aquí en el significado de sus films porque ya hay mucha literatura sobre ello. Además, considero que buscar respuestas en el arte es algo demasiado complejo, sobre todo cuando el artista no las ha resuelto en su obra, sino que se ha centrado en plantear interrogantes; tal parece ser el caso de Tarkovsky. Así que ¿Seremos nosotros mismos quienes complicamos las películas de Tarkovsky? Tal vez sean más simples de lo que pensamos…

Particularmente creo que detrás de sus imágenes no hay ningún mensaje oculto. Lo mejor es que cada uno vea los films y saque sus propias conclusiones a partir de las preguntas que van formulando, ya que como apuntó el propio cineasta:

“siento que es mi deber el estimular la reflexión sobre aquello que es esencialmente humano y eterno en cada uno, lo cual dejamos de lado demasiado a menudo, aun cuando el destino de cada persona esté en sus manos”. (1)

Así pues, ante la obra de Tarkovsky deberíamos reflexionar, no interpretar ni buscar significados ocultos. Simplemente debemos dejar vagar nuestra mente a través de la belleza de las imágenes, de las palabras, de la música. Y con ello intentar recuperar aquella espiritualidad que, según Tarkovsky, hemos ido perdiendo poco a poco por culpa de un mundo cada vez más materialista.

Ante todo, y al margen de apreciaciones subjetivas, hay que decir que cada uno de sus films puede verse como una lección de buen (gran) cine. Pero Tarkovsky no sólo se encargó de teorizar sobre cine con el ejercicio práctico de su profesión, sino que también dejó escritas todas sus ideas acerca del cine, las cuales aparecieron publicadas en una magnífica obra titulada Esculpir el tiempo. Otra joya que nos legó este genio.

(1) TARKOVSKY, A., “La responsabilidad del artista” en Esculpir el tiempo, Universidad Nacional Autónoma de México, México, 2005. pag. 215

Magda Sastrew

Abril 2011

SCHLIEMANN

2011-04-12T09:14:00.000-07:00

Heinrich Schliemann (Alemania, 1822; Nápoles, 1890), prusiano de nacimiento y alemán de fallecimiento, amasó una gran fortuna gracias al comercio con el único objetivo de realizar su sueño: dedicarse a la Arqueología por amor a los poemas homéricos, “es un ejemplo de vocación, tenacidad y éxito” (Editor de esta edición). Descubrió la ciudad homérica de Troya y Micenas, con todo lo que eso conlleva.

Cuando decidí leer esta autobiografía no sabía lo que me esperaba. Empecé leyendo el libro con un poco de incredulidad, ya que lo poco que conocía de este hombre no era muy positivo, ni científico. Pero al ir leyendo el “pequeño” libro creció en mi una pasión por saber más cosas sobre Schliemann. Aprendí a tener en cuanta las circunstancias y la metodología arqueológica de la época en que Schliemann realizó sus excavaciones.

Esta autobiografía fue realizada por la esposa del arqueólogo, Sophie Schliemann, con la ayuda de Adolf Brückner. Compuesta sobre textos del diario de Schliemann y publicada en 1892. Es un pequeño libro, que solo contiene 150 páginas, ordenado cronológicamente y dividiendo la vida de Schliemann en siete períodos. El libro comienza con la “Infancia y carrera comercial (1822-1866)” en donde se cuenta el descubrimiento de la pasión por los secretos y tesoros escondidos cercanos a su pueblo, las leyendas de la historia de su nación y los poemas homéricos que le contaba su padre, que marcarían su vida.

También se narra la pobreza extrema en la que vivió en su infancia, pasando hambre, penas e incluso naufragios, que le llevaron a diferentes puntos de Europa en busca de algún trabajo para sobrevivir. Y cómo consigue sobrevivir y salir de la miseria, amasar fortuna y genio en los idiomas (en esta etapa de su vida consiguió aprender unos 13 idiomas, entre lenguas modernas y muertas), lo que le facilitó las cosas en su trabajo como comerciante y viajero por el mundo.

De esta parte, que creo que es la mejor de todas, lo que más me fascinó es ver como resurgió de sus cenizas varias veces, primero en su infancia, con el hambre y el naufragio, y luego como comerciante tras un incendio en la ciudad donde él tenía sus almacenes y que, fortuna de la vida, él fue el único que no vio arder su mercancías de todos los comerciantes de la ciudad de Mermel. Cómo consigue hacerse rico y volcar toda su vida en el sueño de la Arqueología.

Los siguientes apartados ya tratan de la vida arqueológica que llevo Schliemann a partir de entonces: “Primer viaje a Ítaca, el Peloponeso y Troya (1868-1869), “Troya (1871-1873)”, “Micenas (1874-1878)”, “Troya: segunda y tercera excavaciones (1878-1883)”, “Tirinto (1884-1885)” y por último los “Últimos años de vida (1885-1890)”. Todos estos apartados solo reflejan su vida profesional en las excavaciones, lo que descubrió, los problemas que tuvo con los diferentes gobiernos (sobre todo con el turco), las amistades (y enemistades) que se ganó por su trabajo.

Lo que más me ha gustado de estas partes del libro ha sido ver la evolución intelectual y científica de Schliemann; de realizar su trabajo solo en base a los poemas de Homero sin un ápice de crítica hacia ellos, evolucionando hacia una crítica total y un abandono casi por completo de Homero en su trabajo, escribiendo libros con un criterio científico (básicamente una evolución a la par que realizó la misma ciencia arqueológica). Otro aspecto que me ha gustado de Schliemann es que se pasó toda su vida como arqueólogo preocupado en que todo lo que él hacía, y la ciencia arqueológica, era para las futuras generaciones, para que la próxima gente pudiera contemplar (y comprender) el pasado más lejano. Y tenía la esperanza de que en esas futuras generaciones siguiesen excavando y ese pasado fuera mucho más y mejor conocido.

Otro elemento que me llamó la atención de Schliemann fue la tenacidad y pasión que le llevo a trabajar, no solo intelectualmente, sino también excavando hasta el último día de su vida.

Algo negativo que tengo que decir respecto a este libro es que sea tan corto y con pocos comentarios del propio Schliemann. Recomiendo 100 % este libro como aproximación a los inicios de la Arqueología y como impulso para seguir leyendo más cosas sobre los pioneros de dicha disciplina.

Ahora estoy leyendo: Carlos III y los descubrimientos de Herculano, Pompeya y Estabia de Félix Fernández Murga.

Cristina Martínez

Abril 2011

SCHLIEMANN, H., Autobiografía

Traducción del alemán por Miguel Chamorro González

Editorial Aguilar, 1973

Blutengel "Tränenherz"

2011-04-11T05:52:00.000-07:00

Los reyes del Vampire-Pop han crecido, y siguen apostando en su nueva producción discográfica por una presentación cuidada, barroca y llena de guiños al mundo oscuro más cargado de erotismo, como es propio de Blutengel. La aparición de "Tränenherz" en el 2011, después de un tiempo sin producciones, muestra que el grupo liderado por el dandy vampírico Chris Pohl, no se ha dejado medrar por los problemas internos que han sufrido a causa de la ruptura con Constance Rudert.

La esperada edición de lujo, producida por Out of Line, está formada ni más ni menos que por un doble CD con 24 canciones, otro CD de música instrumental y finalmente un libro de lujo con fotografías de la sesión especial para esta edición centrada el el tema de los signos zodiacales.

El single "Reich mir die Hand" es una de las mejoras muestras de la vitalidad del grupo, que sigue apostado por ritmos electrónicos pegadizos y bailables, siempre marcados por la voz sonora, profunda y sensual de Chris. El vídeo del single está basado en el archiexplotado tema vampírico, aunque hay que recoconcer que si alguien se puede permitir tratar este tema hasta la infinidad, éstos son Blutengel.

Blutengel web

Blutengel Youtube

Reproductores Out of Line de Blutengel

LOS SIETE SAMURÁIS (1954)

2011-04-06T14:39:00.000-07:00

Kurosawa també suposava un dels mítics directors de cinema del que no havia vist res fins fa ben poc. La famosíssima Los Siete Samurais va ser l'elegida, ja que feia temps que la tenia en ment. I la veritat és que m'ha sorprès gratament, me pensava seria una pel·lícula "díficil", i ha resultat ser molt entretenida i molt actual (malgrat la separació de segles en el context) en els diàlegs, històries i personatges, etc. L'única pega (que no té perquè ser-ho) és que dura unes 3 hores i mitja, jo la vaig veure en un parell de sessions, però perquè la feina m'obliga a aixecar-me prest, perquè sinó l'hagés vista d'una tirada!

Los Siete Samuráis (七人の侍 Shichinin no samurai), de l'any 1954, ens transporta al Japó del segle XVI, on els pobres habitants d'un poble de camperols, farts de ser assaltats pels bandits de forma constant, decideixen cercar a un samurai perquè els defensi. Així es com troben a Kanbei, vell samurai, que decideix ajudar-los i reuneix un grup de set samuráis per organitzar la defensa del poblat, a canvi d'un bol d'arròs diari. Aquesta és una història o més bé una microhistòria, que serveix per fer-nos veure que allò important no són sempre els diners, sinó altres coses com l'amistat, la humiltat, l'amor, i també l'humor, i perquè no, la unió, que fa la força, o això diuen.

Així que, si no heu vist res de Kurosawa, vos recomano que vegeu Los Siete Samurais.

La mujer medieval a través del arte

2011-04-04T04:36:00.000-07:00

HAY MÁS EN TI.
Imágenes de la mujer en la Edad Media (siglos XIII-XV)

7 febrero - 15 mayo 2011

Museo de Bellas Artes de Bilbao

Producida por el Museo de Bellas Artes de Bilbao, la exposición se plantea como una contribución decisiva a los estudios medievales sobre la mujer. Con este objetivo ofrecerá un amplio y variado repertorio de objetos artísticos que incluye entre los temas que en ellos se representan imágenes o escenas femeninas. De este modo, se analizarán las aportaciones del arte de los siglos XIII a XV a la iconografía sobre la mujer para, a partir del hecho artístico, valorar su función en la sociedad medieval y su evolución a lo largo de ese periodo. Para ello Corinne Charles, comisaria de arte independiente y responsable científica del proyecto, ha investigado durante más de cuatro años hasta lograr reunir un sorprendente conjunto de obras que comprende valiosas pinturas, esculturas, textiles, orfebrería, manuscritos, mobiliario y otras piezas de artes aplicadas procedentes de destacados museos europeos. El Museo Thyssen-Bornemisza de Madrid, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Musée du Louvre, la Biblioteca Nacional de Francia y el Museo de las Artes Decorativas de París, el Musée National du Moyen-Âge de Cluny, la National Gallery de Londres, el National Museum of Denmark en Copenhague, la Accademia Carrara de Bérgamo o el Historisches Museum de Basilea, entre otros, han colaborado a la exposición con sus prestamos.

A partir de los modelos femeninos profundamente idealizados del primer gótico, con la Virgen María como emblema, el medio centenar de piezas reunidas irá desgranando la variedad de papeles de la mujer y su trasformación a lo largo de la Edad Media. Precisamente, el título de la exposición Hay más en ti, que recoge la divisa de Louis de Bruges, célebre y culto coleccionista flamenco de manuscritos del siglo XV, quiere reflejar esa multiplicidad de papeles e imágenes: la iconografía mariana del gótico tardío; las escenas galantes de la literatura cortesana; la literatura satírica, que insiste en la naturaleza pecaminosa de la mujer; las heroínas; las mujeres de letras; las mujeres de placer.

Para la exposición se ha convocado también a otros relevantes especialistas para que, con sus contribuciones al catálogo, tracen un completo panorama sobre el tema, analizando cuestiones relevantes como la mujer y el poder, los modelos de educación, salud y belleza femeninas, el estatus jurídico o el papel económico y político de la mujer.

La promoció artística de Jaume II

2011-03-26T17:35:00.000-07:00

Jaume II fou també un important promotor artístic, gràcies al qual l'estil gòtic s'arrelà a les terres illenques i es consolidà amb obres claus del nostre patrimoni. En les Jornades sobre Jaume II organitzades per la Societat Arqueològica Lul·liana es comptà amb la interessant ponència de na Tina Sabater, doctora en art medieval que explicà aquesta vessant artística del rei mallorquí.

Després de la conquesta de Mallorca calia construir una nova realitat identitària de la nova presència cristiana. Així, les noves construccions i obres reials constituïen un símbol de poder i prestigi de la nova dinastia. Malgrat Jaume I no mostrà gaire interès en les promocions artístiques, el seu fill, Jaume II fou un dels introductors del mecenantge en l'art del Regne de Mallorca, així i tot no hem d'oblidar l'important paper del rei Sanç, fill de Jaume II, com a executor dels plans artístics de son pare. Dins dels programes artístics de Jaume II s'han de comptar amb importants empreses constructives, relacionades amb l'adquisició de patrimoni per part de la corona. Els principals models per a Jaume II provenien de França i més concretament de la Saint Chapelle i les capelles de Narbona, cosa que es veu plasmada a les capelles de Perpinyà i la de la Seu de Mallorca, que evidencien els lligams de la corona mallorquina amb la cort dels Capets.

La Capella de la Trinitat de la Seu mostra la voluntat del rei per a erigir una capella com a lloc per a les sepultures reials, aspecte que es documenta en el seu testament. Així i tot, aquesta planificació fou modificada, i a la mort del monarca el 1311 les obres encara no estaven finaltizades, per la qual cosa la sepultura del rei fou instal·lada a la Capella Reial i més tard a la Via Sacra que unia el presbiteri amb el cor. La capella de la Trinitat presenta dos registres, i la seva part baixa s'ha pensat que s'emprà per a custodiar relíquies o com a sagristia. Però altres propostes postulen que aquesta capella baixa, seguint els models francesos de la Saint Chapelle, fou simplement estructural, amb el fi d'elevar la part alta pensada com a panteó.

Dels programes artístics de Jaume II realtizats als palaus s'han conservat poques restes en pintura, de les qual destaquen els enteixinats de l'Almudaina i Perpinyà, i concretament les tres taules d'enteixinat pintades conservades al Museu de Mallorca. Aquestes representen temàtiques pròpiament medievals com són les justes, escenes cinegètiques i una peculiar apologia de la medicina. Aquestes pintures, realitzades per artistes catalans vinculats a la casa reial, segueixen clarament les pautes de la pintura francesa, bàsicament narrativa i sense preocupacions en la representació de l'espai. A Bellver també s'han detectat algunes restes de pintura mural, bàsicament policromia en bandes que decoren els nervis d'algunes sales, encara que també s'han documentat les cortines com a motiu pictòric en aquestes dependències, aspecte que connecta amb una antiga corrent de la pintura romànica.

Congreso Internacional: Las mujeres en la Edad Media

2011-03-24T13:42:00.000-07:00

Hace una semana que fuí a Murcia, contrada en la que no había estado, el objetivo: asistir al congreso internacional Las mujeres en la Edad Media organizado por la SEEM (Sociedad Española de Estudios Medievales). El congreso, el primero al que he asistido, fué genial, un buen lugar de encuentro de los medievalistas especializados en la historia de género de España y también de Europa, ya que había algunas ponentes y comunicantes de Italia, Portugal y Francia. Ha sido un aforo específico, con unos cuarenta asistentes, que incluía a los "máximos" y "máximas" en estos estudios, una buena ocasión para conocer las actuales líneas de investigación que se están llevando a cabo sobre los estudios de la mujer medieval.

Sin duda la organización ha sido magnífica. El congreso, organizado en la región de Murcia, ha contado con tres días de sesiones intensas. La primera de ellas en el Museo de Bellas Artes de Murcia dónde las ponentes nos acercaron al mundo de las beatas y la beguinas medievales, su consideración social y su vertiente de "las emparedadas" a cargo de especialistas como Gregoria Cavera Domínguez de la Universidad de León y Mª Carmen García Herrero de la Universidad de Zaragoza.

La seguna de ellas fue una interesante visita al castillo de Lorca, fortaleza de época medieval, en la que, a parte de hacer una visita guiada al castillo de primera mano de un lorquino, se realizaron las sesiones con la exposición de diversas expertas en el tema de la mujer medieval, centradas en los conflictos conyugales, el importante papel de la mujer en la repoblación andaluza y diversas comunicaciones sobre el tema. Se agradece también la comida ofrecida por el Ayuntamiento de Lorca, un buen momento para cambiar impresiones entre los asistentes.

La tercera y última sesión se realizó en el Museo Arqueológico de Murcia y en ella pudimos conocer aspectos de la vida cotidiana como el ajuar doméstico de la mujer andaluza medieval de la mano de un experto en el tema como es Ricardo Córdoba de la Llave de la Universidad de Córdoba, un acercamiento a la cultura del trabajo femenino en la Murcia medieval por María Martínez y Ángel Luís Molina, y una interesante aportación sobre el destacado papel de las mujeres en la política matrimonial de la dinastía de Avís por Mª Elena Da Crus Coelho de la Universidad de Coimbra.

Debo destacar que el congreso ha conjugado 10 ponencias magistrales de mano de las mejores especialistas en el tema, junto con una gran participación de los jóvenes investigadores a partir de más de 20 comunicaciones de temas muy variados e interesantes sobre el mundo de la mujer medieval.

Desgraciadamente, con la intensidad de las sesiones del congreso, no he podido ver casi nada de la ciudad de Murcia, pero tampoco era la ocasión, next time, tal vez en el próximo congreso de la SEEM.

Jaume II: la vida espiritual i l'ordenació del territori

2011-03-15T17:49:00.000-07:00

Avui he assistit a dues conferències dins del cicle dedicat a Jaume II que organitza la Societat Arqueològica Lul·liana. Els ponents eren ni més ni manco que dos experts en el tema: Biel Ensenyat i Toni Mas, que ens han aportat dues facetes ben interessants sobre el monarca mallorquí.

Biel Ensenyat, historiador i expert en història cultural i literària de l'Edat Mitjana, ens ha apropat al caràcter espiritual del monarca mallorquí i dels seus successors. El tema s'ha introduït a partir del context general d'una Europa, la del segle XIII, que mostra un reviscolament de l'espiritualitat a nivell laic, clarament visible a les esferes més altes de la societat com és el cas dels monarques. Jaume II marcà els inicis de l'espiritualitat en el Regne de Mallorca, no només per la seva relació amb Ramon Llull, sinó també per la promoció artística i espiritual del rei. Els seus fills també mostraren aquesta vessant, fins al punt que el primogènit, l'infant Jaume, es feu franciscà i rebutjà el tron. Però també s'han citat altres exemples que han servit per mostrar la relació entre la cort mallorquina i el renaixement espiritual que marcà aquesta època.

Toni Mas, historiador i expert en la història agrària i arqueologia del paisatge medieval, ha apostat per mostrar-nos una altra vessant del rei Jaume II, com és el cas de les Ordinacions del 1300 i el seu impacte agrari en la ruralia mallorquina. S'han deixat clares quines foren les motivacions que mogueren al rei per a la reordenació del territori: la recolonització dels dominis reials de Migjorn i Pla, l'agument de rendes feudals, la facilitació de la imposició de la fiscalitat i la consolidació de la circulació monetària. Les Ordinacions promogueren la creació de nous pobles en la zona rural de Mallorca, principalment en aquelles zones de domini reial. La nova ordenació territorial de les pobles no suposà l'edificació de tot el territori, sinó que una bona part es destinà a horts, terres de conreu per a vinya i cereal i la garriga per a pastures. L'èxit del sistema passà per facilitar l'assentament dels nous repobladors amb una sèrie de mesures satisfactòries com esl préstecs o la creació d'infraestructures. A la vegada, el fet de cobrar els cens en diners assegurava la circulació monetària de la nova moneda. D'aquests establiments se n'han documentat 15 pobles, fins a dia d'avui i s'ha exposat el cas concret de Sa Pobla a partir de planimetries i fotografies aèries.

Les imatges maldites

2011-03-15T17:00:00.000-07:00

La història moltes vegades ens recorda que al passat hi hagué moltes èpoques de crisi, però això no tan sols es reflecteix a aspectes econòmics o socials, sinó també a la cultura. En el cas de l'art, i més concretament l'art medieval, el moment clau és la crisi iconoclasta o la crisi de les imatges que es donà durant poc més de 100 anys a l'Imperi Bizantí.

L'Imperi patí una època de crisi generalitzada (després de l'esplendor de Justinià) durant els segles VII i VIII a causa dels constants atacs que sofrí per part dels seus veïnats: pel nord àvars i eslaus creuaren el Danubi i els primers arribaren a les portes de Contantinoble, els llombards liquidaren el domini bizantí a Itàlia, a Orient els perses sassànides conqueriren durant un temps Síria, Palestina i Egipte i l’agost del 717 l’exèrcit musulmà ataca per terra i mar la capital de l’Imperi: Constantinoble.

En aquest context les imatges sagrades, les icones de Crist o la Verge, assumiren per la població un paper clau per al refugi i l'alliberament en uns moments delicats. Aquestes imatges assoliren un significat trascendent, arribant a significar la mateixa carn divina, cosa que causà una gran devoció i veneració per part dels ortodoxes. Per exemplificar el punt a què arribà aquesta corrent cal recordar que les icones eren passejades per les murades per expulsar els invasors, els malalts bevien les raspadures de les pintures per a curar-se, fins i tot es parlava d'imatges que ploraven, parlaven o volaven.

Aquesta forta devoció fou mal vista pels nous emperadors de la dinastia isàurica, que iniciaren la lluita iconoclasta. El primer pas fou donat per Lleó III quan el 726 feu destruir un mosaic amb la representació de Crist del seu palau i que fou substituït per una simple creu. Això provocà revoltes populars que foren represes. En un concili posterior ja es va prohibir la representació i devoció d'imatges de Crist, la Verge o Sants baix formes humanes. Constantí V enfortí aquesta lluita amb les campanyes de destrucció d'icones. Així es configurà la lluita entre els iconoclastes (contraris a les imatges) i els iconòduls (partidaris de les imatges) que preconitzaven que la pintura era un mitjà per assolir la divinitat, destacant la figura de Joan de Damasc.

La iconoclastia fou la doctrina oficial de l’Imperi Bizantí fins a l’any 787, quan l’emperadriu Irene convocà el setè Concili de Nicea i proclamà l’acceptació de les imatges. Així i tot, el triomf no va ser definitiu, i el seu successor Lleó V, tornà a la política iconoclasta el 815. Però la conjuntura no era favorable: les tropes síries havien estat substituïdes per eslaves, ferventment iconòlatres, i les teories de Joan de Damasc prengueren força. Miquel II, soldat poc cultivat però persona de bon sentit, marcà el final de la crisi fent tornar a Contantinoble als prelats iconòduls desterrats, encara que no va arribar a restaurar el culte a les imatges. Finalment, després de la mort del darrer emperador iconoclasta, Teòfil, la seva dona Teodora va restaurar definitivament l’ortodòxia de les imatges el dia 11 de març de 843.

La postura iconoclasta s'ha relacionat amb els corrents antiicònics que s'estaven estenent per la zona oriental de l'imperi, d'on procedia la major part de l'exercit i també els membres de la dinastia isàurica. És en aquesta zona on s'està expandint la idea contrària a la representació divina propugnada per l'Islam, i fins i tot s'ha postulat que els propis emperadors iconoclastes veien en aquesta postura la font de l'èxit dels musulmans, convertint-los en un exemple a seguir.

Pompeya: Historia y leyenda de una ciudad romana

2011-02-01T15:37:00.000-08:00

BEARD, Mary: Pompeya: Historia y leyenda de una ciudad romana, Ed. Crítica, 2009

Después de varios meses, por fin terminé de leer el libro Pompeya de Mary Beard (1955) y no por culpa de éste sino mía. Mi veredicto final es: me ha gustado. Comencé el libro pensando que trataría temas de las excavaciones o de la historia de éstas, pero no.

Este libro es una recopilación de la historia de la vida romana pero reducida a un punto de vista de una ciudad provincial. Trata temas generales como la religión, el alcance del éxito en la política local, la vida en la calle y su urbanismo, los placeres, etc. que fácilmente se podría trasladar al marco general de todo el Imperio romano, pero que la autora lo narra a través de los detalles de Pompeya. Por eso considero que historiográficamente hablando no aporta nada nuevo a la ciencia histórica, pero sí aporta un conocimiento individual a la persona que jamás podrá leer tal historiografía.

Con lo descrito anteriormente parece que contradigo el sentimiento que inicialmente he expuesto de que el libro me haya gustado, pero es cierto. Los detalles también están presentes en la lista de cosas favorables del libro. Gracias a ellos he podido aprender datos curiosos y algunos valiosos. Al terminar el libro uno se da cuenta de lo mal conservadas que están las ruinas (algo confirmado con las funesta noticias aparecidas últimamente en la televisión), algo que subraya constantemente la autora contando por ejemplo lo desvaídas que en la actualidad se encuentran la mayoría de las pinturas de las paredes de la ciudad, reflejadas en el hecho que cuando se iniciaron las excavaciones eran perfecta y claramente visibles y que hoy en día a penas se puede ver nada en ellas (exceptuando claro está los murales de la Villa dei Misteri).

Algo que no sabía y que la autora lo explica en el capítulo del “ocio” es ver cómo a pesar de ser Pompeya una ciudad provinciana tenía dos teatros de piedras y el más antiguo del siglo II a. c., cuando en la Gran Roma se construía el primer teatro de piedra en el c. 50 a. c.

El capítulo que más información ha dado sobre la vida cotidiana de Pompeya es el de “Formas de ganarse la vida”; donde la autora debate sobre la economía y el comercio de la ciudad, aspecto único en cada rincón del Imperio. Pompeya era conocida por la calidad de sus viñas, sus coles (gracias a las tierras fértiles que proporcionaba el Vesubio); pero sobre todo de la salsa de pescado, garum, conocido en todos los lugares del Imperio.

Un aspecto importante del libro es el hecho de que en ningún momento trata la tragedia humana provocada por el volcán. En todo el libro no se habla (más que en la introducción) sobre la erupción del Vesubio y sus trágicas consecuencias. Aspecto muy tratado en los libros y guías turísticas. Cosa que se agradece.

En el primer capítulo la autora nos habla de la historia de Pompeya, desde su fundación (s. VII a. c.) hasta su desaparición (s. I d. c.), pero de una forma muy breve y amena. Casi al final del libro hay (que considero lo más interesante de toda la obra) una especie de guía turística de las ruinas de la ciudad, realizada por la autora. En ella la autora nos indica cuál es la mejor manera de llegar hasta las ruinas y lo que se necesita para realizar la visita a las ruinas, luego nos da un ranking de los diez mejores edificios que visitar. Al finalizar esta guía nos da un consejo para cuando se ha terminado de visitar la ciudad y es “visitar la cercana ciudad de Herculano, la zona de excavación es más pequeña, pero mejor conservada y con menor número de turistas”.

Al final hay un índice de planos, de ilustraciones y uno analítico, pero lo que ocupa más espacio en toda la obra son las páginas dedicadas a las “Lecturas recomendadas”. Hay infinidad de libros recomendados, ordenadas según los capítulos. Sales mareado y perdido de tantas obras que tratan sobre la ciudad osca.

Termino recomendando este libro 100 %. Una pequeña visión de lo que fue Pompeya y una buena iniciación a la historia de la ciudad.

Cristina Martínez 2011

La visió romàntica del patrimoni

2011-01-30T14:23:00.000-08:00

El romanticisme va arribar a Mallorca gràcies als viatgers, espanyols i estrangers, que visitaren l'illa a principis del segle XIX. Alguns prou coneguts, com George Sand, altres no tant, com Bonaventure Laurens. Aquests viatgers plasmaren en els seus llibres de viatges les impresions, molt personals, que en ells produí l'illa, on la natura de la Serra de Tramuntana, serà un dels indrets més expressius.

Dins aquest marc hem de veure l'obra de Recuerdos y Bellezas de España, formada per onze volums destinats a recopilar, descriure i historiar el patrimoni historicoartístic espanyol. El volum de Mallorca, a càrrec de Pau Piferrer i Francesc Xavier Parcerisa, fou el segon i es publicà el 1842. Aquests dos joves catalans arribaren a Mallorca el 1841 per poder conèixer de prop el patrimoni illenc. Pau Piferrer, escriptor, venia a documentar-se. Parcerisa, dibuixant i il·lustrador, venia a dibuixar del natural aquells indrets més destacats, per tal de reproduir-los en les litografies que acompanyarien l'obra.

El resultat és una obra clau per a la història i l'art mallorquí, que fins aleshores no comptava amb un recull tan complet del seu patrimoni. El volum, dividit en tres grans parts, recull la història del Regne de Mallorca a l'edat mitjana, descriu i aporta dades interessants sobre els edificis més destacats de Palma i la Part Forana. Per aquests autors, el retorn a un passat ideal es materialitzava a l'edat mitjana, així veim com exalten la bellesa de l'estil gòtic dels principals monuments illencs, com la Seu, a la que destinen un llarg capítol. L'estil del text és plenament romàntic i poètic, el jove Piferrer mostra la seva vessant més emotiva i expressiva a l'hora de mirar el patrimoni. Les il·lustracions són de gran qualitat i denoten el caràcter pintoresc i sublim propi del romanticisme.

Es tracta d'una obra cabdal per a conèixer el nostre patrimoni, entendre la visió romàntica que aquests dos viatgers visqueren i sentiren trepitjant Mallorca i, també és un dels primers textos que aposta per a una defensa i protecció del nostre passat i les seves restes monumentals.

Angela de Foligno

2011-01-14T15:48:00.000-08:00

Després de descobrir l'obra d'Angela de Foligno, beata del segle XIII, havia de compartir-ho, perquè aquesta dona representa el misticisme més extrem que he sentit mai.

Angela Foligno, d'una ciutat de la Umbria, duia una vida normal, fins que es va veure influenciada per diverses figures místiques com el beat Pedro Crisci. Amb el temps canvià de vida i va vendretots els seus béns i propietats, a la vegada que va perdre tota la seva família (fills, home i mare) i encomanà la seva ànima a Déu. Juntament amb la seva companya Mesazuola, va dur una vida de caritat amb els lleprosos. Durant la seva vida va experimentar fortes escenes de misticisme arribant a escenificar escàndols. La seva vida va ser plasmada a l'obra El libro de la vida per Frai Arnaldo. En el segle XVII fou beatificada.

A tall d'exemple alguns fragments de la seva obra:

"Estando en oración durante la noche, Cristo se me apareció en la cruz más luminoso que de costumbre, es decir, me comunicó un más claro conocimiento de sí. Me llamó y me invitó a poner mi boca sobre la llaga de su costado. Me parecía ver y beber su sangre que brotaba viva de la herida, y me hacía comprender que de esta manera me hacía pura"

"El Jueves Santo dije a mi compañera que juntas fuéramos a la búsqueda de Cristo: "Vamos al hospital y quizás hallaremos a Cristo entre esos pobres, cargados de mil penas y aflicciones".(...) Ofrecimos a los enfermos las cosas, lavamos los pies de las mujeres, las manos de los varones y en particular de un leproso que tenía las manos muy podridas y purulentas tanto que se caían a pedazos, y bebimos de ese lavaje. Sentimos una dulzura tan grande que por todo el camino volvimos embargadas por una indecible suavidad, como si hubiéramos comulgado. (...) Y porque un fragmento de esa carne llagada se me había adherido a la garganta, yo me esforzaba por tragarlo, y tenía escrúpulo de escupirlo, como si hubiese comulgado, si bien no quería escupir para tirarlo, sino para desprenderlo de la garganta."

Si vos heu quedat amb ganes de llegir més aquí teniu l'obra: Angela Foligno. El libro de la Vida.

El gran somni

2010-12-30T16:11:00.000-08:00

Avui he vist Paprika (2006) el darrer anime del director Satoshi Kon, que està basada en la novel·la del mateix títol de Yasutaka Tsusui. El film es centra, com altres animes de Kon, en un món on es mesclen la realitat i la ficció, que en aquest cas ve representat pels somnis.

La companyia investigadora d'un projecte corporatiu inventa un mecanisme per a introduir-se i manipular els somnis, com a terapia per a emprar en pacients. L'acció es desenvolupa a partir del robatori d'aquest aparell i la conseqüent entrada de diversos membres del grup en un gran somni que ho envaeix tot, i ens fa caure en un remolí on la realitat es fon amb el subconscient més surrealista.

Crítica del desenvolupament actual, de la manca de llibertat individual, l'anime tracta temes claus com són els desitjos, els complexos, la perversitat i la manipulació, tot des dels dobles sentits dels somins i amb una forta influència de la psicologia.

La brillant banda sonora és composada per Susumu Hirasawa, que també va compondre la música d'altres animes de Satoshi Kon (Millenium Actress, Paranoia Agent).

En una paraula: impresionant!

Shohei Otomo

2010-12-19T05:50:00.000-08:00

Ahir vaig descobrir aquest il·lustrador japonès, Shohei Otomo, navegant per la web, i la veritat és que me van encantar les seves obres, que combinen l'art tradicional del país nipó amb un estil modern, fortament influenciat pel manga underground i provocador, amb tocs d'agressivitat i sexualitat. Per a les seves creacions Otomo usa únicament bolígraf negre i el vermell per a donar un toc de color a algunes obres. La temàtica de la seva obra es centra en temes clàssics de la tradició japonesa, com són els Samurais o Geishas, o també altres amb temàtica manga, sempre des d'un punt de vista nou.

Vos deixo un parell d'obres de Shohei Otomo.

Podeu veure més obres de Shohei Otomo aquí.

Les marededéus dormides

2010-12-17T15:37:00.000-08:00

Ahir es va inaugurar la Mostra de Marededéus dormides. Del gòtic al renaixement al Museu Diocesà. L'exposició, a càrrec de la comissària i doctora en art modern i religiós Mercè Gambús, és una mostra única que es centra en 8 marededéus mortes mallorquines d'estil gòtic i renaixentista, segles XV i XVI. Concretament són exposades les peces de la Seu, Sant Miquel, Santa Eulàlia, Binissalem, Campos, Valldemossa, Esperit Sant i la Concepció. El muntatge expositiu es basa en el minimalisme estètic amb l'objectiu de ressaltar les imatges.

L'exposició ha estat possible gràcies al finançament per part de Catalunya Caixa, que també ha fet possible amb la seva aportació, la restauració d'aquestes peces al taller de restauració del Bisbat de Mallorca. Aquesta tasca, primordial per a la futura conservació de les imatges, resulta clau per a obtenir informació destacada sobre les peces com són els materials que les conformen, els pigments i les tècniques emprades en la seva realtizació.

La tradició de la marededéu morta és molt arrelada a Mallorca, ja que des del segle XV es té constància de la seva celebració litúrgica el dia de l'Assumpció de Maria, 15 d'agost. En aquest acte litúrgic i escenogràfic d'origen medieval, la imatge era objecte d'una processó que solemnitzava el traspàs de Maria i la seva pujada al Cel. Amb el temps aquesta celebració anà cullint més protagonisme, arribant-se a conformar tota una narració i escenografia artística al seu voltant, com és el cas de la construcció de cadafals esglaonats sobre els que jaia la Verge, sostinguda pels àngels i envolatada de ciris, eura i alfàbregues.

Mostra de Marededéus dormides. Del gòtic al renaixement.

Museu Diocesà de Mallorca

16 desembre 2010 - 26 febrer 2011

Ad honorem

2010-12-04T12:09:00.000-08:00

Fa uns dies que vaig acabar de veure la sèrie d'anime Paranoia Agent, de Satoshi Kon, director de pel·lícules d'anime (Perfect Blue, Millenium actress, Paprika) que morí l'agost del 2010. És una de les millors sèries d'anime que he vist darrerament i per això li vull dedicar un post "ad honorem".

L'anime, estructurat en 13 capítols, és una dura crítica a la societat del món occidental, del capitalisme, de la dependència al treball, de l'aillament i alienació dels ésser humans i, en general dels "no-valors" del món actual. Així, Satoshi, narra l'experiència anguniosa de certes persones, que, per motius diversos, volen fugir i deixar d'existir: una famosa dissenyadora estressada per les seves creacions, un nen que perd el prestigi social i es veu rebutjat, una jove amb una doble vida, una al·lota aturmentada per les agressions paternes, etc. Les històries es veuen lligades pels atacs del "chico del bate", una mescla de ser real i fanstamagòric, que ve a ser un alliberador del sofriment dels protagonistes.

La principal influència de la sèrie la trobam en el cinema de David Lynch, sobre tot pel que fa a recursos estilístics i sonors i, bàsicament, en la temàtica del desequilibri menal (fuga psicogènica) que aquest famós cineasta plasma a Carretera Perdida, així com també la figura del doppelgänger (doble fantasmagòric d'una persona) que apareix a Twin Peaks o Mullholland Drive.

També cal destacar la banda sonora de la sèrie amb l'Opening: Yume no Shima Shinen Kouen i l'Ending: Shiroi Oka- Maromi's Theme.

Si vos agrada l'anime i especialment aquell que denota una anàlisi crítica del món en què ens ha tocat viure, no deixeu de veure Paranoia Agent.

La marató

2010-11-28T13:09:00.000-08:00

Avui he anat a veure aquesta obra al teatre, de la qual en sabía l'existència per una amiga que hi actuava. La Marató és una obra de Salvador Oliva, duta a l'escena per la companyia de teatre La Impaciència, estrenada aquests dies al Teatre Principal de Palma. La història es troba ambientada i inspirada en l'ambient típic del cinema negre dels anys 40 i 50, i així ho podem veure en el vestuari i escenografia que empra. Els personatges són interpretats pel mateix Salvador Oliva, per Enric de las Heras, Rodo Gener, Carme Serna i Xavi Núñez, que són els encarregats de fer-nos riure o somriure, patir amb ells i també sobtar-nos amb els esdeveniments que prenen vida en l'escena.

La Marató és la història d'un atleta d'elit que és a punt de posar fi al seu lideratge. Els seus records i els seus somnis es veuen reflectits a l'obra en forma d'altres personatges que l'acompanyen en el seu patiment per mantenir el seu status. Com en la vida, aquí ningú regala res a canvi de res. La mentida i la veritat són la base del que parla i també del que escolta. Per tant, en la Marató tot té un perquè i també un perquè no?

Un apropament als arxius fotogràfics

2010-11-05T16:41:00.000-07:00

El Consell de Mallorca ha organitzat per a la setmana que ve unes Jornades d'Arxius: Els fons fotogràfics d'Arxius: ús i problemàtica, que es durà a terme a la seu de l'Arxiu del So i de la Imatge (la Misericòrdia) dimarts 9 i dimecres 10 de novembre.

El curs, centrat en l'anàlisi dels arxius fotogràfics, la seva especificitat, condicionants i problemàtiques que implica la seva gestió, es durà a terme amb intervencions d'especialistes en aquest camp, des de diverses òptiques: la vessant de la història de l'art de la mà de M. Josep Mulet, els drets d'autor per Pere Munar i Paula Jiménez, la part administrativa per Elsa Fernández, la gestió dels Arxius per Lina Sansano, entre d'altres.

Ja és un poc tard per a apuntar-s'hi, però si us interessa podeu rebre més informació dirigint-vos a:

Arxiu del So i de la Imatge de Mallorca

Plaça de l’Hospital, 4; 07012 Palma

Telèfons: 971 219 559 / 971 219 560
asim@conselldemallorca.net

Las mujeres de Almodóvar

2010-10-31T04:55:00.000-07:00

Ayer en Versión Española hicieron un especial sobre la película Mujeres al borde de un ataque de nervios, la famosa película ochentera de Pedro Almodóvar. Y como no, la volví a ver y disfruté como siempre de las vicisitudes cómicas por las que pasan las mujeres de Almodóvar.

La película, del año 88, con un reparto excepcional (Carmen Maura, Antonio Banderas, Julieta Serrano, Rossy de Palma, María Barranco, etc.) nos relata en clave humorística y cómica las aventuras de esas mujeres llevadas hasta el extremo narrativo de la locura. Almodóvar trata el tema central, el Amor, desde una óptica diferente, el humor, lo ridículo, para desplazar el drama a un segundo plano. La fantástica Carmen Maura representa a Pepa, una mujer abandonada por su amante (Iván) que, desesperada, busca la causa de la ruptura. En la historia se irán entremezclando otras aventuras y personajes, como la de Candela, seducida por un terrorista chiita, o Carlos, hijo de Iván. Así se sucede un amalgama de carácter psicótico que va in crescendo, manteníendonos anclados ante la pantalla, para seguir el desenlace, todo marcado por la estética tan particular y ochentera que plasma Almodóvar.

Sin duda, una de las mejores películas del cine español.

Mario y el mago by Thomas Mann

2010-10-17T14:46:00.000-07:00

Hace unos días leí la novela corta Mario y el mago de Thomas Mann. Este relato viene en un libro junto con la novela corta Muerte en Venecia, del mismo autor.

Thomas Mann es uno de esos escritores de los que había oído hablar y cuando me leí el año pasado La montaña mágica me quedé fascinada. Premio nobel en 1929, Mann es un autor que ahonda en sus obras en el espíritu humano, dotado de un vocabulario y una narrativa majestuosa. Si bien en las novelas que había leído con anterioridad, el pesimismo, la nostalgia y la pesadumbre humana son uno de los temas centrales de la obra, éste no es el caso de Mario y el mago.

El relato en cuestión narra un hecho concreto en primera persona, el viaje de una familia del norte de Europa a Torre de Vénere (Italia), dónde, después de vivir, o más bien sufrir, el carácter cerrado de los habitantes del lugar en la época de Mussolini, es testigo de un espectáculo de magia muy particular.

La historia, que devoramos en unas horas, nos sucumbe en una Italia veraniega con personajes particulares. Lejos de ensalzar las glorias de la zona, Mann se centra en hacernos ver un punto de vista poco común, las particularidades de la gente, los choques entre las culturas, las debilidades humanas.

Chopin es troba amb Schubert

2010-10-17T04:18:00.000-07:00

Ahir, per casualitat, vaig anar a un concert de música clàsica. Tot va ser perquè em van regalar unes entrades per al concert Chopin es troba amb Schubert del Festival de Música Mallorca VIII temporada, que es feia al Teatre Principal.

Es tractava d'un concert de música de cambra i lieder per a commemorar el 200 aniversari del naixement de Fredéric Chopin. Així, el repertori estava format per dues parts, la primera amb obres de Schubert (1797-1828) i la segona amb obres de Chopin (1810-1849), interpretades pel violoncelista Uladzimir Sinkevich, la pianista Dunja Robotti i la mezzosoprano Tanja Simic Queiroz.

El concert era a la sala petita del Teatre, que es trobava plena, per públic eminentment alemany. L'escenari, presidit per un piano de cua, es trobava ambientat amb dos canelobres amb llum daurada. La primera part centrada en Schubert s'inicià amb l'Ave Maria per a violoncel i piano D 839, interpretada de forma majestuosa pel violoncelista que sentia la música que feia elevar l'ànima, emanada pel violoncel milanès de l'any 1700, i acompanyat pel piano. A continuació la mezzosoprano interpretà les Quatro Cancione D 688 amb una veu que inundava la sala, també recolzada pel piano. Finalment el duet de piano i violoncel tancà aquesta part amb una Sonata per arpegi i piano en la menor, en tres versions: allegro moderato, adagio i allegretto. A la pausa es van oferir begudes, pagant això sí, a l'antesala. El concert continuà amb la segona part destinada a obres de Chopin, amb la mateixa estructura que la priemera, iniciant-se amb una Sonata per a violoncel i piano en sol menor op. 65. A continuació la mezzosoprano cantà Cançons polaques escollides. Finalment es tancà el concert amb una obra per a violoncel i piano.

El públic, commogut i meravellat, aplaudia amb "bravos" la interpretació dels artistes d'aquestes obres claus dels compositors. L'experiència va ser interessant, ja que no estic gaire acostumada a assistir a aquest tipus de concerts. El que més em va agradar va ser el poder de la música, traslladant a l'oient a l'època dels compositors, és el que en diriem música històrica.

Descobrint VITALIC

2010-10-11T10:05:00.000-07:00

Fa poc me van recomanar VITALIC, nom musical del francès Pascal Arbez, Dj i productor de música electrònica, eminentment techno.Té un estil molt característic i únic en totes les seves sesions i cançons, amb influencies del hard-techno, la electrònica dels 80 i l'anomenat electroclash.

Vos deixo el vídeo de Sencond Lifes, cançó genial que no puc aturar d'escoltar!

Vitalic Myspace

Vitalic Web

Rurouni Kenshin

2010-10-03T07:45:00.000-07:00

Fa poc he tornat al món dels animes amb els OVAs de Rurouni Kenshin, el guerrero samurai.

Rurouni Kenshin (るろうに剣心 ), és un manga i anime creat per Nobuhiko Watsuki, ambientat en els primers anys de l'era Meiji de l'Imperi Japonès, que relata també esdeveniments succeits en el temps Bakumatsu de la Dinastia Tokugawa. El personatge principal, que dona nom a la sèrie, està basat en un personatge històric anomenat Kawakami Gensai i amb amples similituds amb altres personatges històrics com el ronin Musashi Miyamoto.

La versió anime conté una sèrie de 95 capítols, dues sèries d'OVAs (de 4 i 2 capítols respectivament) i una pel·lícula. Les dues sèries d'OVAs mostren la història des d'un punt de vista dramàtic i un poc gore, destaca el detallisme en el dibuix, l'ambientació històrica i romàntica del Japó del segle XIX, amb un to intimista i hermós, el món dels samurais, la sang i les catanes.

Si vos agrada l'anime sobre samurais, no ho dubteu, veieu Rurouni Kenshin!

Interpretaciones utópicas

2010-09-21T07:32:00.000-07:00

Hace poco leí un artículo en la revista Arte sobre el Jardín de las Delicias del Bosco que me gustó bastante, ya que en él se explicaban las diferentes interpretaciones que se han hecho sobre esta particular obra.

En el artículo se analizaban las interpretaciones de autores de la segunda mitad del siglo XX sobre el significado e iconografía del tríptico realizado por Hyernonimous Bosch en el siglo XV. Así, vemos que hay autores como Fraenger que en los años 60 relacionaron la obra del autor con los llamados Hermanos de la Vida Común, una especie de secta vinculada a la antigua herejía de los adamitas, adoradores de Adán, que eran partidarios de ir desnudos y practicaban la poligamia. Fraegner relacionó esta herejía con la multitud de desnudos que representa en Bosco en el tríptico, a la vez que se siente respaldado por la existencia de esta secta en la zona donde nació Hyeronimous. Otra teoría, postulada por Dixon en los años 80, relaciona las arquitecturas y las maquinarias que aparecen en el cuadro con el mundo de la Alquimia.

A pesar de la abundancia de interpretaciones, el autor del artículo se centra en la última que realizó Belting, que a su parecer es la más acertada. En ella Belting se remonta al origen y propietario del tríptico, que seguramente fue Enrique III de Nassau, hombre culto y curioso que atesoraba una gran colección de obras de arte y prodigios diversos del mundo natural confeccionando su Wunderkammer o Cámara de las maravillas, tan típicas de esos tiempos.

El propio tríptico tiene un carácter escenográfico que seguramente interesaría al propietario, al presentar su versión cerrada y abierta un contraste entre los colores fríos del exterior y la multiplicidad de colorido interior.

El tríptico cerrado representa en sus puertas exteriores en colores grisalla la órbita celeste al tercer día de su creación, con las inscripciones superiores "Así dijo y así fue" representando el caos y confusión del planeta antes de ser totalmente creado por Dios, sólo plagado de extrañas formas vegetales y minerales que bien podrían salir en una obra de Lovecraft.

En el panel izquierdo se representa el Paraíso terrenal con Dios, representado a modo de Cristo, presentando a Adán y Eva. En estas figuras se denota una influencia de las miniaturas y marginalia medievales, así como de los bestiarios típicos de la Edad Media.

En contraposición al Paraíso en el ala derecha del tríptico se representa el Infierno, dónde se da rienda suelta a la representación de las torturas físicas de origen diverso: sonoras, olorosas. El mundo natural se ha convertido por obra del hombre en un mundo tecnológico lleno de extrañas máquinas y pecadores, la crítica social es palpable en las representaciones del ludópata, las lujuriosas o el clero zalamero.

Normalmente los trípticos de la época incorporaban en su tabla central el momento del Juicio Final, siguiendo un orden cronológico desde el Paraíso al Infierno. Pero el Bosco innova en su iconografía aportando una visión nueva influenciada por las corrientes de los pensadores de la época como Tomás Moro. Así, Belting sugiere que se representa la Utopía, el mundo sin la Caída, lo que pudo ser y no fue. Así los hombres y mujeres aparecen desnudos refiriéndose a su inocencia, envueltos en un clima atemporal, disfrutando de los placeres que la naturaleza les otorga, libres de pecado.

En fin, una obra llena de misterios, con una iconografía muy moderna para su época que nos sigue sorprendiendo. Si tenéis ocasión, y os deja la multitud de japoneses, no dudéis en admirarla en el Museo del Prado.

El origen de los Primigenios

2010-09-19T14:56:00.000-07:00

Por fin me leí un relato de H. P. Lovecraft, el consagrado autor de la literatura de terror y ciencia ficción. El elegido fue En las montañas de la locura ya que me lo habían recomendado y me despertó la curiosidad.

H. P. Lovecraft (1890-1927), personaje en sí mismo, nacido en Providence (EEUU), escribió multitud de relatos centrados en su original universo de monstruos y seres ancestrales. Se le considera un gran innovador del cuento de terror, al que aportó una mitología propia (los mitos de Cthulhu), desarrollada en colaboración con otros autores y aún vigente. Su obra constituye un clásico del terror cósmico materialista, una corriente que se aparta de la temática tradicional del terror sobrenatural (satanismo, fantasmas), incorporando elementos de ciencia ficción (razas alienígenas, viajes en el tiempo, existencia de otras dimensiones).

En las montañas de la locura se centra en la historia de una expedición de científicos del mundo de la paleogeología a la zona de la Antártida en búsca de antiguos materiales para sus investigaciones. Durante su viaje van a suceder extraños acontecimientos que les llevarán a descubrir una antigua ciudad enterrada entre las montañas más altas jamás vistas, acuñadas como las montañas de la locura. A partir de aquí, los protagonistas van a descubrir con horror y asombro el origen de los Primigenios, una raza cósmica de seres prehumanos que habitaron la tierra hace eones, su historia, sus miedos y su ocaso, principalmente causado por el auge de la inteligencia de los Shoggots, antiguos lacayos de los Primigenios.

La novela, escrita en el más pulcro estilo Lovecraftiano, nos engancha por momentos, ya que los acontecimientos nos llevan a preguntarnos por el sino de los protagonistas y por el enigma de los Primigenios. Lovecraft describe con todo detalle los aspectos técnicos de la investigación y el paraje de la antigua ciudad en las montañas de la locura. Lo que más me ha gustado es sin duda la propia imagen mental que cada uno se crea al leer el relato, ya que los seres y los ambientes descritos escapan a nuestro universo conocido.

Ana Curra + Digital 21

2010-09-12T02:04:00.000-07:00

Después de recuperarme ya puedo escribir el post del concierto del viernes: ANA CURRA + DIGITAL 21 en el Teatro Principal de Palma.

El lugar, el teatro principal, ya le daba un aire estraño al concierto, ya que estábamos sentados en butacas rojas de teatro, rodeados de palcos con decoración al estilo barroco, cuando iban a actuar Ana Curra, una de las representantes de la movida punk - siniestra ochentera española y Digital 21, proyecto de Miguel López que experimenta en el mundo de los sonidos a partir de la electrónica. Estos dos músicos, de ambientes diferentes, han confluido en el proyecto que presentaban en esta gira, para explorar y reinventar la música, pero sobre todo para divertirse y divertirnos a todos.

Repleta la sala del teatro de una heterogénea masa de gente, desde gente del rollo punk-siniestro hasta gente de la época de Curra, cierran las luces y se abre el telón: en un lado un piano de cola negro con la Srta. Curra sentada de espaldas al público y en el centro el despliege de aparatejos electrónicos de Digital 21 (el mac lo más visible) emitiendo sonidos estraños, confusos, asonantes... todo combinado con las notas estridentes del piano de Ana. En el fondo imágenes proyectadas en una pantalla. Después de esta puesta en escena, la pareja realizó durante una hora y cuarto un concierto muy heterogéneo mezclando sus nuevos temas con versiones de clásicos de Paralisis Permanente como Quiero ser Santa, El Acto y la aclamada final Autosuficiencia.

Un concierto genial, que se me hizo corto, lo único que eché de menos fue poder moverme y una birra!

Digital 21

Unburial at Donnas Fest 2010

2010-09-05T12:34:00.000-07:00

Hoy dedicamos el post al concierto de Unburial en el Donnas Fest 2010. Este festival, celebrado anualmente en la Factoria de So (Santa María), está dedicado a impulsar aquellos grupos con componentes femeninos. En esta edición el cartel lo formaban Haddoken, Venus Inferna y Unburial.

Ayer Unburial, grupo de black-death metal mallorquín, realizaron su segundo concierto, después de su debut en directo el año pasado en Tunnel. A las dos de la mañana, después de una intro ambiental, estalló el sonido potente de Unburial con la canción Sit tibi terra levis, marcando el tono más extremo del festival. Poco a poco el público se animó, aunque mantenían distancias con el escenario. Con un sonido duro y envolvente se sucedieron los demás temas del grupo como son Numantia, Carrhae, Condemned to Oblivion, Invictus, Twilight of a new world para terminar con la aclamada versión de Dissection Where dead angels die.

El primer disco de Unburial "Bellum Internecinum" está ya en fase de edición, esperemos que pronto lo podamos escuchar!

Unburial Myspace

Noé (voz)

Eva (guitarra)

Juan (guitarra)

Toñejo (batería)

Marc (bajo)

Concierto Tunnel 2009

Una visió de la crua realitat

2010-09-03T00:24:00.000-07:00

ALI ZAOUA, PRÍNCEP DE CASABLANCA
Director: Nabil Ayouch
Producció Marroc/Tuníssia/França/Bèlgica

Any 2000

Pel·lícula que vaig veure ahir al Canal 33, que malgrat no la vaig veure sencera, ja havia començat, la recomano 100%. El fim del director Nabil Ayouch mostra la dura vida dels nins del carrer de Casablanca, que, sense parents ni doblers, es passen el dia esnifant pega i cercant-se la vida com poden. En la història descobrim de la mà de tres dels nins, Kwita, Omar i Boubker, el dia a dia d'aquest col·lectiu marginal del Marroc, i de la seva submissió baix la tirania de Dib. Un fet, greu, els farà obrir els ulls més encara, valorar el que val la pena en la vida, com és l'amistat i el respecte, i fugir de les garres de Dib.

Una història dura, real i senzilla, com la vida mateixa.

Ali Zaoua: Príncep de Casablanca

Més enllà del Mur o el mutisme sobtat

2010-09-01T08:45:00.000-07:00

M'he llegit fa poc un llibre que m'ha sorprès bastant. Es tracta de la novel·la curta Més enllà del mur d'Antoni Serra, que vaig trobar d'una antiga col·lecció d'escriptors mallorquins que venia amb el Diari de Balears. Vaig llegir la contraportada i me va fer ganes de llegir-lo, a més com era curtet, no tardaria molt en fer-ho... si és que era bo. I ha estat d'aquells llibres que t'enganxen, me l'enduia i tot al bus i a la feina per llegir de tant en tant.

Més enllà del mur és una història de por, silenci i quietud, ambientada a Sóller en els anys 30. El protagonista, adoptant el sobrenom d'ermità Carmel, narra la història de com la seva vida passà de la felicitat continguda al silenci i mutisme absolut, a causa de l'esclat de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Professor d'Història llicenciat a Barcelona, el protagonista de l'obra es troba de tornada en el seu poble natal donant classes de Geografia a l'Institut, cosa que no l'omple. Els seus amics són massa agosarats, ell no s'atreveix a expressar les seves idees tal i com voldria, és covard i d'això n'és conscient. Troba l'amor i la passió en Bassilisa, qui el fa fogir de l'avorriment quotidià del poble. Al Sóller sent temor, la gent està capficada en el tradicionalisme provincialista, no mira endavant, no es modernitza. De sobte, la seva vida, en el moment més àlgid, es veu truncat pel desenvolupament de la Guerra.

L'obra se'ns fa curta a les mans i necessitam saber el que passarà, malgrat ja sabem el desenllaç de la Guerra.

Per a conèixer la vida i obra d'Antoni Serra

THE COST OF LIVING (By Carme)

2010-08-31T04:34:00.000-07:00

THE COST OF LIVING.

PEL·LÍCULA DE LA COMPANYIA DE TEATRE FISIC DV8

La companyia de Teatre Físic DV8 dirigida per Lloyd Newson va ser creada l'any 1986 per un col·lectiu independent de ballarins de Londres que es van unir degut a la frustració que sentien davant la dansa convencional que els envoltava. De llavors ençà, han mostrat les seves peces de dansa (en porten desset des dels seus inicis) arreu del món, convertint-se en una de les companyies més rellevants del panorama artístic contemporani. Però el que més caracteritza als DV8 és la presentació de forts estímuls audiovisuals. Han produït cinc pel·lícules en format per a la televisió, entre les quals recomano: Dead Dreams of Monochrome Men. Basada en l'assassí en sèrie Dennis Nilsen, explora els terrenys de la solitud i el desig i dóna a entendre com una societat homòfoba pot engendrar, de vegades, casos de terribles conseqüències. Enter Achilles és un divertit i cruel retrat sobre la psique de l' home (mascle).

Però de totes, recomano sobretot l'última (estrenada al 2004), The cost of Living. És un retrat poètic i de vegades cruel de les relacions humanes, on els personatges es comuniquen a través del llenguatge físic com a essència i com a eina bàsica, i on el cos esdevé metàfora de les pors, somnis i mancances de l'ésser humà. És una pel·lícula en anglès però no cal saber l' idioma per entendre-la, la música és excepcional, l'estètica impecable, els personatges entranyables, durs i plens de bellesa. La sinopsi és molt senzilla: David i Eddie, dos artistes de carrer, lluiten per sobreviure en un poblet vora la mar. Eddie és dur, reptador i no té por a defensar les seves conviccions. David és un home temorós que lluita per no deixar-se obstaculitzar pels seus desavantatges físics (és un ballarí sense cames) o els prejudicis dels altres. Anem seguint els seus dies mentre treballen, discuteixen, viuen amors i perden velles amistats. Totes aquestes relacions tracten de com valoram i de com avaluam als altres i a nosaltres mateixos. És una història d'amistat, de risc i superació.

Preciosa, emotiva, accessible, una pel·lícula d'estranya i senzilla bellesa.

Més informació DV8

Els imposts indirectes en el Regne de Mallorca

2010-08-29T15:45:00.000-07:00

I per fi he acabat un dels treballs que tenia pendents! Així que avui dedicaré el post al llibre que he llegit per fer-lo, ho hem d'aprofitar, no?

Recaptar per a pagar deutes: el Còdex 29 de l’Arxiu del Regne de Mallorca (1390).
Pau Cateura (Ed.), Editorial El Tall.

Aquest llibre es centra en l'anàlisi del Còdex 29 de l'ARM, que constitueix la primera recopilació dels imposts indirectes del Regne de Mallorca realitzada per la Universitat. El llibre està estructurat en dues grans parts, una primera conformada per articles d'especialistes de diverses branques, l'altre és la transcripció del document original.

Els articles són una aportació interessant que demostra la importància de la interdisciplinarietat en la investigació històrica i fiscal com és el cas. Així, els autors es centren en aspectes concrets de la fiscalitat i les finances medievals per aportar la seva visió i conclusions sobre el tema.

La segona part és el document transcrit, si ens veiem amb ganes i ens va bé el fet de llegir-lo en català medieval, podrem descobrir coses interessants, com són els productes taxats, com s'havien de fer els pagaments, les tarifes aplicades, etc.

En general és un llibre especialtizat i un poc feixuc, a no ser que t'interessi molt el tema. Però des de la perspectiva històrica cal destacar l'estudi global i heterogeni que es fa d'aquest document original, que ajuda a conèixer no solament la història financera i econòmica de la Mallorca medieval, sinó també la social i la política, vessants de la història que es troben intrínsecament relacionats.

Descubriendo a Mishima

2010-08-24T08:34:00.000-07:00

Acado de terminar una novela de Yukio Mishima, escritor y novelista japonés. Después de haber leído un par de novelas de Haruki Murakami me interesé por la literatura contemporánea japonesa y fue así como me decidí por comprarme la novela El rumor del oleaje de Yukio Mishima.

Mishima es un personaje en sí mismo, al indagar en su biografía me quedé bastante sorprendida. Practicante del culto al cuerpo como se puede apreciar en las fotografías del autor, su vida estuvo marcada por una etapa infantil reprimida, en la que su padre le prohibía escribir, y una vida adulta llena de fanatismo. Formó la Tatenokai (Sociedad Escudo), milicia privada compuesta sobre todo por jóvenes estudiantes patrióticos que estudiaban principios de artes marciales y disciplinas físicas y que fueron entrenados a través de las Fuerzas de Autodefensa de Japón. En 1970, al ver fracasado su golpe militar para promover la instauración del antiguo régimen japonés, cometió seppuku, suicidio ritual que practicaban los antiguos Samurais que acaba con la decapitación realizada por otro compañero. En los años 50 y 60 había escrito sus obras más destacadas.

El rumor del oleaje (Shiosai) es una novela breve en la que podemos encontrar un reflejo duro, bello, personal y sensible del Japón inmediatamente posterior a la II Guerra Mundial. Narra la vida de dos adolescentes en una pequeña isla japonesa dedicada a la pesca. Los personajes se encuentran en un mundo que los mantenía aislados: Sinji, el joven pescador pobre que debe mantener a su familia; Hatsue, la hija del naviero más rico de Utajima que vuelve a la isla sin conocer a nadie. El amor entre ambos es puro, suave, como el rumor de las olas que los envuelve, intentando evitar y superar las normas de la tradicional sociedad japonesa y los rumores que circulan por Utajima. Mishima, a raíz de los propios sentimientos y vivencias de los personajes, dibuja el mundo que les envuelve con una poética cercana, los amigos, la família, el paisaje, la pesca... todo nos transporta al mundo rural japonés de los años 40, un mundo marcado por las costumbres y las tradiciones que permiten a los hombres vivir en armonía con el medio, con ese mar que llega a ser un protagonista más dentro del libro.

Mishima rompe así las barreras de las culturas y nos permite disfrutar de una historia de amor universal, dónde lo emocional, lo carnal y lo tradicional se entremezclan tejiendo una obra maestra de la literatura del siglo XX.

EBM, Aggrotech, Electro-industrial, Futurepop... was ist das??

2010-08-23T15:14:00.000-07:00

Hoy vamos a dedicar el post para aclarar un par de términos musicales del ambiente electrónico oscuro.

EBM (Electronic Body Music)

Es un tipo de música que combina elementos de la música industrial y la electrónica. Caracterizado por su estructura minimalista y una producción limpia. Nacido en los años 80 en los países del norte de Europa. Los primeros grupos que lo abanderaron fueron Kraftwerk, Front 242 y Nitzer Ebb, entre otros. En la segunda mitad de los 80 el estilo se expandió por EEUU dónde destacarán Frontline Assembly y se asentó en Europa con grupos como And One. El EBM será la base de la música electrónica oscura, desarrollándose a partir de ella varias ramas.

Nitzer Ebb - Join in the chant

Electro-industrial

Este estilo es una rama del EBM que surgió a mediados de los 80 con un sonido profundo, complejo con elementos del ambiente industrial. Uno de sus grupos pioneros será :Wumpscut: (Rudolf "Rudy" Ratzinger ).

Wumpscut - Soylent Green

Aggrotech

También conocido como hellektro o terror EBM, es una evolución del Electro-industrial con una fuerte influencia del hard techno de los 90. Su sonido se caracteriza por estructuras duras, ritmos agresivos y letras de caracter militante. En general las voces están distorsionadas, sonando roncas, ásperas y sintéticas; incorporando también muchas veces samplers de carácter militar. Algunos de los grupos más destacados del Aggrotech son: Aesthetic Perfection, Unternull, Hocico, X-Fusion, Grendel, God Module, Dawn of Ashes o Feindflug, entre muchos más.

Grendel - Dirty

Futurepop

Rama del EBM desarrollada a finales de los años 90 por bandas como VNV Nation o Apotygma Berzerk. La escena se desarrolló a principios del siglo XXI con artistas como Assemblage 23, Icon of Coil o Neuroticfish. Conserva elementos propios del EBM y la música industrial, incluyendo el uso intensivo de los samplers y una ausencia en la modificación de la voz. Además incorpora influencias del synthpop (como la estructura de las canciones y el estilo vocal) edificando tránsito (recargas y arpegios melódicos de sintetizador) para crear un ambiente de club, más bailable y optimista que el EBM clásico.

Neuroticfish - Prostitute

Renacimiento power!

2010-08-21T12:31:00.000-07:00

Hoy comentaré un libro que me he leído este verano para hacer un trabajo... y la verdad es que no está mal.

Historia de la pintura en Italia (1817) es una obra de crítica de arte del famoso escritor francés Stendhal. Una obra que, dado su carácter histórico, viene a ser central para los interesados y estudiosos del renacimiento italiano. Especialmente centrada en el surgimiento y evolución de este estilo, la visión de Stendhal es muy particular, ya que él mismo visitó in situ todas las obras que comenta en su viaje por Italia, y podemos ver como no se abstiene de introducir comentarios personales, vivencias o incluso analogismos de su propia época. En él podemos conocer más de cerca la vida, obra y estilo de dos grandes maestros del renacimiento italiano como son Leonardo da Vinci o Miguel Ángel, a los que dedica un capítulo, y también la propia concepción del autor sobre la estética antigua y moderna, a la que dedica tres capítulos con los títulos de "El bello ideal antiguo" y "El bello ideal moderno".

Sin duda sus opiniones están claramente marcadas por la corriente estética, artística y política del momento. Su vertiente napoleónica también la veremos reflejada en la obra, así como su rechazo por el arte medieval. Stendhal considera que los mejores períodos de la Historia del Arte, como reflejo del bello ideal, son el arte griego clásico y el arte renacentista italiano.

Crítica de arte, historiografía del arte, estética... desde estas perspectivas Stendhal nos aporta notables conocimientos sobre el renacimiento italiano.

Sed de sangre!

2010-08-19T00:57:00.000-07:00

Llegó la hora de saciar nuestra sed de sangre con la serie Spartacus blood and sand!

Ambientada en la Roma republicana del siglo I a.C., nos cuenta de forma novelada la vida de Espartaco, un esclavo capturado en Tracia por las tropas romanas que se convertirá en uno de los gladiadores más importantes de la historia. Conoceremos las intrigas de la sociedad romana, la vida de los gladiadores en el ludus de Léntulo Batiato y, como plato fuerte, bastantes escenas de sangre y sexo explícito.

Si os gustan las series de acción, las intrigas, la historia y la sangre, ésta es tu serie!

Spartacus blood and sand

Straftanz - Doubt

2010-08-13T15:42:00.000-07:00

Un poco de EBM para empezar el finde! ♥♥♥

NovelaHistorica.net - Novela Historica

2010-08-13T08:05:00.000-07:00

Interesante blog sobre novela histórica.

NovelaHistorica.net - Novela Historica

BookCrossing... una alternativa pels lectors

2010-08-13T05:33:00.000-07:00

He descobert fa uns dies el nou sistema d'intercanvi de llibres BookCrossing, que permet lliberar aquells llibres que ja hem llegit i no volem conservar, com també cercar llibres lliberats per altres persones que ens puguin interessar.

Es tracta d'una web, en la qual t'has de registrar i on pots incloure i registrar els llibres que vulguis, per després lliberar-los, és a dir deixar-los o bé a qualsevol lloc perquè algú els trobi de forma casual o bé a un lloc concret. Els llibres duen un codi que s'ha d'incloure en l'etiqueta que els has de posar qual els lliberes. Es poden fer comentaris en el fòrum dels llibres que has llegit i també veure el seu itinerari arreu del món.

A Palma pots trobar diversos llocs on es deixen llibres, com és el hall de l'edifici Ramon Llull, la Biblioteca de Sta. Catalina o l'hospital Son Llátzer, on hi ha espais destinats al BookCrossing, on pots deixar els teus llibres lliberats o collir-ne un per a llegir.

És una bona alternativa per als lectors.

BookCrossing

Zoe Jakes - Tribal Fusion Belly Dance

2010-08-12T15:39:00.000-07:00

Lo nuevo de Out of Line

2010-08-12T03:05:00.000-07:00

Para ponerse un poco al día en novedades EBM-Industrial se debe visitar la web de la discográfica berlinesa Out of Line, que, además de ofrecernos una reseña (en inglés) de las novedades, búsquedas por grupos, reproductores web, conciertos, etc., también tiene su online shop dónde se puede comprar desde CDs hasta merchandising de grupos de la productora.

Las novedades de este mes son las siguientes:

- Combichrist "New Surrender"

- Recopilatorio Amphi Festival 2010

- Ashbury Heights "Origins"

- Ashbury Heights "Take Care Paramour"

- Hocico "Dog it dog"

Out of Line new releases

Out of Line Shop

Fashion victim

2010-08-10T11:01:00.000-07:00

El otro día descubrí estas fantásticas máscaras de gas versión fashion, y aunque parezcan una artículo de complemento de las super marcas, realmente son obras de arte, con un contenido crítico hacia la sociedad de consumo actual.

El artista Diddo Velema es el diseñador de estas espectaculares máscaras de gas en las que incluye los logos de las marcas Gucci y Louis Vuitton como actitud de protesta al consumismo exacerbado al que estamos sometidos. Viene a ser una protección contra la moda.

Unas máscaras de lo más fashion que, si bien por el momento han sido concebidas como piezas de arte que serán expuestas en galerías, no estaría mal que estuvieran a la venta aunque con un precio bastante más módico que los artículos de Gucci o Vuitton...

by Diddo

La vieja sirena

2010-08-08T13:27:00.000-07:00

Acabo de terminar este libro y ya que hacía tiempo que no leía ninguno (por falta de tiempo, no por falta de ganas) aprovecho para recomendarlo.

Novela del escritor español José Luis Sampedro publicada en 1990 por la Editorial Destino. Forma parte, junto con «Octubre, Octubre» (1981) y «Real Sitio» (1993), de la trilogía «Los círculos del tiempo», aunque las tres novelas no comparten ni historia ni personajes.

Egipto. Siglo III d.C. Glauka, mujer con múltiples vidas y facetas, se abre a nosotros para darnos a conocer su historia, su vida y sus sentimientos. Descubre el sentido de su larga vida con el amor, representado en carácteres muy diferentes, pero que la completan. El autor se basa en múltiples fuentes históricas y orales para reconstruir una época de cambios y convulsiones del Imperio Romano.

Si la novela se tuviera que definir con pocas palabras éstas serían: amor, libertad y vida.

Lo jorn del Judici

2010-05-06T12:36:00.000-07:00

Tots hem vist alguna vegada el Cant de la Sibil·la, però què en sabem dels seus origens i significat?

La Sibil·la, figura mitològica de l'antiguitat clàssica, té el poder de predir el futur. El Cant de la Sibil·la és un acte litúrgic cristià d'origen medieval que a dia d'avui es representa únicament a les esglésies de Mallorca i l'Alguer (Sardenya) la nit del 24 de desembre. En l'acte un nin o una nina, vestit de forma rica i amb una espasa en alt, canta el text en mallorquí heretat d'èpoques passades. La Sibil·la és un cant apologètic que vaticina el naixement del Messies com a salvador dels homes.

Els seus origens es remunten a època altomedieval, quan el rite i la liturgia cristiana es marcava a cada una de les diòcesis cristianes. De cants de la sibil·la se'n coneix la seva existència arran de tots els regnes cristians occidentals i s'han conservat textos castellans, catalans i francesos, entre d'altres. De Mallorca tenim la Consueta de la Seu de 1511 que ens permet conèixer i reconstruir la manera de representar aquest acte litúrgic.

L'església medieval cristiana era, malgrat pensem el contrari, una església digam-ne divertida, on es realitzaven actes teatrals sacres, cants i dances, tot amb una posada en escena plena de luxos i maquinàries. Així i tot, amb la contrareforma impulsada pel Concili de Trento (1545-1543) es va posar fi a tota aquesta diversitat representativa i musical que es donava a cada una de les diòcesis, per tal d'instaurar un rite litúrgic únic a tota la cristiandat i en defensa de la moralitat. Amb el temps les diòcesis anaren acatant les noves ordres i es suprimiren aquests actes litúrtics.

Així i tot, els mallorquins tenim la sort d'haver conservat, amb canvis evidents, aquesta tradició fins a dia d'avui.

Cant de la Sibil·la a la Seu

Cant de la Sibil·la

El jorn del Judici
parrá qui haurà fet servici.

Jesucrist, Rei Universal,
home i ver Déu eternal

del cel vindrá per a jutjar
i a cada un lo just darà.

Gran foc del cel davallarà;
mars, fonts i rius, tot cremarà.
Els peixos donaran grans crits,
perdent els naturals delits.

Ans del Judici l’Anticrist vindrà
i a tot lo món torment darà,
i se fará com Déu servir
i qui no El crega fará morir.

El seu regnat serà molt breu;
en aquell temps sots poder seu
moriran màrtirs tots a un lloc
aquells dos sants, Elies i Enoc.

El sol perdrà la claredat
monstrant-se fosc i entelat
la lluna no darà claror
i tot lo món serà tristor.

Als mals dirá molt agrament:
- Anau maleïts, en el torment!
Anau-vos-ne en el foc etern
amb vostre en príncep de l’infern!

Als bons dirá: - FilIs meus, veniu!
Benaventurats posseïu
el regne que us he aparellat
des que lo món va ser creat!

Oh humil Verge! Vós qui heu parit
Jesús Infant aquesta nit,
a vostre en Fill vullau pregar
que de l‘infern vulla’ns lliurar!

El jorn del Judici
parrà qui haurà fet servici.

Demo vs Cracia

2010-05-04T15:14:00.000-07:00

¿Constituye la violencia una estructura imaginaria, simbólica y performativa de la sociedad del espectáculo, y hasta dónde participa en ella el espectador? ¿Es la violencia inherente a poderes económicos, estatales y mediáticos tanto como al público, que la administran y distribuyen visual y semióticamente por medio de construcciones "blandas" de persuasión, propaganda y control? ¿Existe en las sociedades actuales, como ya señalaba Walter Benjamin, una alienación que lleva al espectador a vivir la violencia del espectáculo como un goce estético de primer orden?

Éstas son algunas de las preguntas que el grupo de artistas Democracia lanza al público.El Colectivo Democracia está formado por Iván López y Pablo España, que fueron fundadores y parte del colectivo El Perro, formado en 1989 y disuelto en 2006.

Apostando por las acciones directas y contundentes en la calle y salas de arte, estre grupo plantea a la sociedad actual la discusión y el enfrentamiento de ideas a partir de conflictos en el contexto político, social que la misma sociedad no ha querido asimilar.

Os habrá llamado la atención la aparición de una serie de Opis y vallas publicitarias con mensajes revolucionarios en árabe. Esta propuesta de Democracia, Subtextos, pretende vislumbrar la existencia de dos posturas en España dentro del contexto de la inmigración magrebí. Así, el fantasma de los expulsados, de los perdedores, de los excluidos, retornaba a la sociedad de bienestar y al espacio urbano ocupando el territorio con formato de publicidad, misterioso y anónimo, dotado de una singular belleza, con el lenguaje de las utopías y de la revolución inconclusa.

Hace unos días se inauguró la exposición-instalación de Democrada: Contra el Público en el espacio de la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma.

Democracia

3r CÒMIC NÒSTRUM

2010-04-16T05:27:00.000-07:00

Aquests dies a fer un poc de freakys ;)

Que disfruteu la 3a Fira Còmic Nostrum!

Al pati de la Misericòrdia, els dies 16, 17 i 18 d'abril de 9:00 a 20:30h

INDUSTRIAL FOR THE MASSES VOL. 4 (Dance or Die!)

2010-04-16T04:34:00.001-07:00

Out Of Line, productora musical alemana de música EBM-Industrial, lanza estos nuevos reproductores online de sus últimos lanzamientos. Good idea!

Aquí os presentamos el último Industrial for the Masses vol. 4, que llega más cañero que nunca! A la pista!!

Out Of Line Album Players

Ser o no ser (by Anamaya)

2010-04-14T12:07:00.000-07:00

Después de La sangre de los inocentes (2007, Plaza&Janes) su tercer libro, Julia Navarro publica su nuevo libro titulado Dime quien soy (Plaza&Janes).

Un periodista recibe una propuesta para investigar la azarosa vida de su bisabuela, una mujer de la que solo se sabe que huyó de España abandonando a su marido y a su hijo poco antes de que estallara la Guerra Civil. Para rescatarla del olvido deberá reconstruir su historia desde los cimientos, encajando todas las piezas del extraordinario puzle de su existencia.

Marcada por los hombres que pasaron por su vida -el empresario Santiago Carranza, el revolucionario Pierre Comte, el periodista estadounidense Albert James y el médico militar vinculado al nazismo Max von Schumann-, la historia de Amelia Garayoa es la de una mujer que aprendió que en la vida no se puede volver sobre el pasado para deshacerlo. Desde la España republicana hasta la caída del muro de Berlín, pasando por la Segunda Guerra Mundial y los oscuros años de la Guerra Fría, esta burguesa y revolucionaria, esposa y amante, espía y asesina, actuará siempre de acuerdo a sus principios, enfrentándose a todo y cometiendo errores que no terminará nunca de pagar.

La esperada nueva novela de Julia Navarro es el magnífico retrato de quienes vivieron intensa y apasionadamente el turbulento siglo XX.

Formato: Tapa dura
Medidas: 150mm. x 230mm.
Año lanzamiento: 2010
Nº de páginas: 1.056
ISBN: 9788401335136

Página web oficial de la autora: http://www.julianavarro.es/ Aquí puedes leer los primeros capítulos del libro.

By Anamaya

Stromboli, Terra di Dio

2010-04-10T15:16:00.000-07:00

Stromboli es una pequeña isla situada en el Mar Tirreno que alberga uno de los volcanes italianos más importantes.

Stromboli también es la película de Roberto Rossellini, realizada en 1950.

Stromboli nos muestra a una fantástica Ingrid Bergman como protagonista del film, marginada, arrinconada, incomprendida por las gentes del lugar.

Stromboli es uno de los máximos exponentes del Neorrealismo Italiano, con toques de documental sobre la vida del pueblo pescador de la isla.

Stromboli es sentimiento, es imagen, es dolor, es error, es culpa, es remordimiento, es todo eso y muchas cosas más... una película de culto!

a b s è n c i a

2010-04-07T07:10:00.000-07:00

Arxiu de moments viscuts i records perduts

M'apropio del records d'una memòria perduda, jo seré el seu testimoni, recuperaré petits relats que ens has deixat per a que no desapareguin i es puguin convertir en experiències del present, vivint els teus records com si fossin meus et torno a sentir amb mi, i així, tornem a viure experiencies juntes.

Els represento per deixar empremta, encara que sigui petita de la teva presència i del seu pas. Per això aquesta dolçor empallegosa i forçada, per representar el que fa la nostra memòria, distorsionar el passat eliminant o afegin allò que ens interessa.

Mar Barceló

INAUGURACIÓ DIVENDRES 9 D'ABRIL A LES 8:30 H A LA SALA SACMA

C/ Bosch 5, Manacor

Gorey vs Burton

2010-03-26T13:35:00.000-07:00

Dos artistas, claramente influenciados el expresionismo alemán, unidos por su visión macabra del mundo.

Edward Gorey fue un artista norteamericano famoso por sus historias macabras y torcidas. Los libros de historias ilustradas y dibujos a plumilla de Gorey, con sus aires ominosos enmarcados en las épocas victoriana y eduardina, tuvieron un seguimiento de culto.
Algunas de sus obras:
The Doubtful Guest, 1957
The Hapless Child, 1961
The Haunted Tea Cosy, 1998

Tim Burton, director de cine y escritor norteamericano, bebe indiscutiblemente de Gorey. En el libro ilustrado La melancólica muerte del chico ostra nos enseña su universo particular y melancólico a partir de historias imposibles de niños extraños y solitarios envueltos en historias macabras.

post mortem

2010-03-20T05:59:00.000-07:00

La fotografía de difuntos fue una práctica muy extendida en el siglo XIX que básicamente, consistía en vestir a un cadáver recién difunto con sus ropas personales y participarlo de un último retrato grupal, con sus compañeros, familiares, amigos, o retratarlo individualmente. El motivo por el cual -en ese entonces- este tipo de imágenes no eran consideradas morbosas, puede deberse al ideal social que se gestara en la época del Romanticismo. En dicho período se tenía una visión nostálgica de los temas medievales, y se concebía la muerte con un aire mucho más sentimental, llegando algunos a verla como un privilegio.

El hecho de fotografiar muertos tiene antecedentes pre-fotográficos en el Renacimiento, donde la técnica era el retrato por medio de la pintura en el llamado memento mori: otra técnica de la época medieval donde se concebía que el fin era inevitable y había que estar preparados.

Angelitos era la forma en que en el siglo XIX se conocía a las fotografías post mortem de niños, teniendo en cuenta la gran cantidad de estas por el alto indice de mortalidad infantil de dicha época, dado por los escasos recursos médicos en esos tiempos entre otras cosas. Una familia común sumaban entre 8 y 10 hijos de los cuales solían fallecer la mitad. Tomando en cuenta ese contexto, las fotografías del niño fallecido junto a sus padres y/o hermanos estaban comprensiblemente aceptadas.

Una de las teorías que tratan de explicar este fenómeno social argumenta se desarrolló en una época en que la fotografía no era habitual ni estaba popularizada como en el presente, de tal modo que mucha gente moría sin haber podido ser retratado en vida. De ahí que muchas familias desearan fotografiar "post mortem" a sus seres queridos para que todo el mundo supiera que esa persona había pertenecido a aquella familia.

FADERHEAD - TZDV

2010-03-17T05:10:00.001-07:00

El 30 de Abril en BCN con VNV NATION!!

El retorno de Varg (by Jkiller)

2010-03-11T12:20:00.000-08:00

Eran muchos los escépticos (entre los que me incluyo) los que no queríamos hacernos muchas ilusiones con el nuevo álbum de BURZUM, y no es para menos si tenemos en cuenta la cantidad de fiascos que nos hemos llevado de algunos de los supuestos “revivals” de bandas “míticas” que han ido saliendo a lo largo de estos últimos años, y más teniendo en cuenta que iba a ser su primer álbum de metal después de 14 años. En este caso he de admitir que para mí este es uno de los mejores retornos que podido escuchar últimamente. Hacía mucho tiempo que no me enganchaba tanto a un disco de black metal noruego. En este trabajo Varg nos ofrece un disco conceptual sobre el dios Belus, (Apolo, Baldr, Belenus, etc.) dónde nos vamos a encontrarnos con unas cuantas novedades respecto a sus anteriores trabajos. Una de ellas es la voz de Varg, que nada tiene que ver ni con la voz agónica de sus inicios ni la usada en Filosofem. Aquí nos encontramos con una voz más rasgada y cavernosa mucho más madura y personal (aunque reconozco que a veces me recuerda un poco al cantante de los Master’s hammer)

A nivel compositivo también veo una evolución clara, con estribillos realmente pegadizos como por ejemplo en el tema «Glemselens Elv» para mí el “Hit” del disco y una de las mas melódicas del álbum, repleta de riff memorables, dónde podemos oír a Varg cantando coros y susurros, o como en «Kaimadalthas' Nedstigning» dónde Varg experimenta con samplers de voz en una especie de fraseo que chuta una y otra vez. Al principio he de reconocer que no sabía muy bien por donde pillarlo pero tras unas escuchas he de reconocer que me parece un gran acierto.

Como ya he dicho antes, es un disco muy variado a nivel compositivo con cortes en la más pura onda Filosofem, como en la maravillosa «Belus' Død», un tema a medio tiempo denso e hipnótico con ritmos de guitarra que se repiten una y otra vez creando una atmosfera acojonante. En «Sverddans» Varg nos da un respiro de tanta atmosfera y melodía y nos ofrece un tema de tan solo 2 minutos bastante trallero y directo, que compositivamente puede llegar a recordar al tema War del album Burzum.

El bajo también juega un papel muy importante en la mayoría del album especialmente en el tema «Keliohesten», donde el bajo cobra importancia logrando sumergirnos en un estado casi hipnótico creando una atmósfera que logra transportarnos hasta los gélidos bosques noruegos.

Por general me parece que estamos ante un gran álbum y que si tuviese que ponerle algún “pero”, sería que se echan en falta los teclados, creo que en algunos temas hubiera podido dar mucho juego.

By Jkiller

Burzum & Varg Vikernes

Witkin o la estética mórbida

2010-03-09T11:23:00.000-08:00

Joel Peter Witkin, fotógrafo estadounidense, refleja en sus obras la mórbida pasión por la estética de la muerte, aderezada con toques macabros y siniestros, a la vez que hace un guiño a la historia sagrada y al mundo de la historia del arte en general. Detallista, directo y brutal, representa el arte de la fotografía contemporánea en su versión más oscura.

Según el propio Witkin su particular visión y sensibilidad provienen de un episodio que presenció siendo pequeño, un accidente automovilístico en el que una niña resultó decapitada. También cita las dificultades en su familia como una influencia. Su artista favorito y gran influencia es el Giotto.

Sus fotos suelen involucrar temas y cosas tales como muerte, sexo, cadáveres (o partes de ellos) y personas marginales como enanos, transexuales, hermafroditas o gente con deformaciones físicas. Sus complejas obras a menudo evocan pasajes bíblicos o pinturas famosas. Esta naturaleza transgresora de su arte ha consternado a la opinión pública en repetidas ocasiones y ha provocado que lo acusen de explotador y que haya sido marginado como artista en diversas ocasiones.

Su acercamiento al proceso físico de la fotografía es altamente intuitivo que incluye manchar o rayar el negativo y una técnica de impresión con las manos en los químicos. Esta experimentación comenzó luego de ver un ambrotipo del siglo XIX de una mujer y su amante quien había sido arrancado.

La encuadernadora de libros prohibidos (by Anamaya)

2010-03-08T11:22:00.000-08:00

Dora Damage sabe que está en la miseria, atrapada en el Londres victoriano entre la enfermedad de su marido, Peter, incapaz de sacar adelante la pequeña imprenta familia. La presencia de su hija Lucinda hará que Dora decida encargarse de la vieja imprenta. Perseguida por los prestamistas, Dora recorre las librerías hasta que encuentra al señor Diprose y sus ediciones pornográficas -El Decámeron, Fanny Hill, o memorias de una mujer de placer, El Ars Amatoria de Ovidio-, cuyos encargos debe realizar en el más absoluto secreto, encuadernándolas con todo lujo y filigranas, destinadas a una enigmática y acaudalada sociedad denominada los Nobles Salvajes. Hasta que ejemplar a ejemplar, Dora va conociendo que aquellos nobles forman un club basado en compartir el conocimiento de la crueldad y de algo aún más tenebroso. Dora comenzará a darse cuenta de que ha penetrado en el seno de una obsesión de sexo, placer y muerte a la que tendrá que hacer frente si no quiere convertirse en una piel reseca más entre sus manos.

Belinda Starling publicó póstumamente La encuadernadora de libros prohibidos, una novela que enseguida obtuvo un enorme éxito en Gran Bretaña, Francia e Italia, y que había terminado poco antes de su fallecimiento. Según narra su propio hermano en el capítulo “Una nota sobre la autora” la novela fue “producto del amor. Toda primera novela es personal en más de un aspecto. ¿En qué medida es esta, puesto que no habrá ninguna otra?” Belinda murió en 2006, pocas semanas después de ser hospitalizada para extirparle un quiste en la vía biliar. Tenía 34 años, marido y dos hijos con quienes vivía en Wivenhoe (Essex). Adoraba la literatura inglesa, el teatro y la música. Tras su muerte y recordando lo mucho que adoraba a los niños, se creó la Belinda Starling Memorial Fund.

La encuadernadora de libros prohibidos

Belinda Starling

Traducción de Santiago Nudelman

ISBN: 9788498677140
426 páginas

22€

Demential Art

2010-03-07T14:40:00.000-08:00

Michael Hussar, artista californiano, plasma sobre sus lienzos los destellos de su mundo macabro y bizarro.

Preciosismo, sensual, mórbido, grotesco... fantástico!

Michael Hussar

Vondage

2010-03-01T11:46:00.000-08:00

Gran descubrimiento este grupo de EMB-Industrial de la Rioja, VONDAGE.

2 de abril en el Ferreret!!

Vondage myspace

El Vol de Calàndria ja és aquí

2010-02-24T15:12:00.000-08:00

Per fi podrem gaudir amb l'obra de titelles El Vol de Calàndria.

Una instrospecció visual dins el món dels sentiments de la mà de Carme Serna.

Màgica, emotiva, tendra, íntima, acollidora...

Aquests dies 25-26-27 i 28 de febrer al Teatre Principal de Palma.

Il·lustracions: Mar Barceló

Renéixer

2010-02-23T12:28:00.000-08:00

Ja comencen a floreixer els ametlers, els melicotoners, les nectarineres i les pomeres... ja torna a començar el cicle i s'obre la vida com sempre quan s'ençata la primavera...

BLUTENGEL - Soultaker

2010-02-21T05:44:00.000-08:00

Nuevo disco del grupo alemán de darkwave Blutengel, Soultaker.

Llegó el momento de volver a la pista! Chris Pohl y sus chicas ya lo han hecho, eso sí, con mucho encaje y glamour.

Blutengel

Tiempo para la reflexión

2010-02-20T18:09:00.000-08:00

Hoy he visto una película que tenía pendiente.

Los girasoles ciegos (2008), basada en el libro de Alberto Méndez, retrata el miedo y la represión de la España de posguerra.

Orense 1940. Heridos y zarandeados por las circunstancias, sus protagonistas se golpean contra un muro de represión, amores imposibles y derrotas emocionales, mientras buscan un resquicio para volver a la vida.

Terminal Choice de vuelta!

2010-02-19T15:00:00.000-08:00

Lo nuevo de TERMINAL CHOICE - Ubermacht

Ya hay ganas de tenerlo en mis manos... jejeje

Terminal Choice

Neo-Satanic Supremacy!

2010-02-10T14:59:00.000-08:00

Ya están de vuelta los noruegos TROLL con este discazo de black metal del bueno!

Discrografía de Troll:

Trollstorm over Nidingjuv - 1995 on Head Not Found
Drep de kristne - 1996 on Damnation Records, later reprinted on Head Not Found
The Last Predators - 2000 on Head Not Found
Universal - 2001 on Head Not Found
Neo-Satanic Supremacy - 2010 on Napalm Records

Troll Myspace

Angelus

2010-02-06T11:26:00.000-08:00

Avui uns pocs privilegiats hem tengut l'ocasió de veure l'edifici de la Llotja des d'un punt de vista poc comú, mentre l'estan restaurant.

Tot ha estat gràcies a la visita que hem fet amb els Seminaris entorn del patrimoni del Màster, ens han donat cascs i tot i hem pujat al terrat i a les bastiques que recorren l'edifici en el seu procés de restauració actual. La visió des del terrat és impresionant, domina la badia de Palma i també el casc antic. També hem pogut veure de prop una de les escultures més belles de l'art gòtic mallorquí, l'Àngel de la Mercaderia que corona l'entrada principal de la Llotja de Palma.

L'edifici de la Llotja fou encarregat pel Col·legi de la Mercaderia a Guillem Sagrera, arquitecte i escultor per excel·lència del gòtic mallorquí del segle XV. La construcció, en clau gòtica flamígera, es va aixecar tan sols en 20 anys. El programa escultòric que ornamenta claus, finestres i portals és un dels més originals del gòtic mallorquí, centrar en la figura de l'àngel, com a protector del gremi mercader, influenciat per la publicació del Llibre dels Àngels de Francesc Eiximenis a finals del segle XIV.

Malauradament el temps passa i, malgrat l'arquitectura es conserva pràcticament tal com es va projectar fa 500 anys, l'escultura exterior ha patit l'erosió i el pas del temps, es troba bruta i mutilada. Per aquest motiu es va posar en marxa l'actual procés de restauració de l'arquitecte Pedro Rabassa i la col·laboració de l'arqueòloga Elvira Gonzàlez; que ens han explicat els procediments de neteja i restauració que es duen a terme així com les interessants troballes de grafits als murs de les torres i restes al subsòl.

Ha estat una experiència única i molt interessant.

Oda a un paranoico al revés

2010-02-02T12:48:00.000-08:00

J. D. Salinger murió hace unos días.

Famoso por su obra El Guardián entre el Centeno, Salinger fue y es la esencia del existencialismo del siglo XX. En sus páginas se denota la crítica ácida y irónica a la sociedad políticamente correcta norteamericana. Aunque el libro tiene múltiples lecturas, las aventuras Holden visten un regusto amargo, cínico y a la vez sarcástico.

Todos los que lo hayais leído sabreis de qué hablo.

"Soy un paranoico al revés. Siempre sospecho que la gente está planeando algo para hacerme feliz."

J. D. Salinger
El Guardián entre el Centeno (1951)

A Delightful Decadence

2010-02-02T02:52:00.000-08:00

En un blog descubrí a Kris Kuksi, este americano hace una obra escultórica insuperable: clásica a la vez que postmoderna, exquisita y decadente, un elogio al pasado y al futuro, con una visión muy personal y excéntricamente estética No sé exactamente qué me ha impactado de esta obra, sólo sé que desde la primera percepción me ha seducido hasta los huesos.

Kris Kuksi Sculpture

“When falls the Coliseum, Rome shall fall; And when Rome falls, falls the World.” Lord Byron

Waiting for TERROLOKAUST

2010-02-01T23:34:00.000-08:00

Una semana y concierto d Terrolokaust en Palma!

Primer concierto de música industrial en la isla... esto promete!